L'educació lingüística

Un dels factors que més dificulten la promoció, expansió i supervivència de la llengua catalana és, precisament, un mal costum dels catalanoparlants: quan hom se'ls adreça en una altra llengua (en castellà, principalment), les persones la llengua pròpia de les quals és el català tendeixen a canviar de llengua en favor de l'interlocutor malgrat que sàpiguen que aquest els entendria perfectament en català. Aquesta tendència és tan forta entre els parlants del català que pràcticament ha esdevingut un impuls bàsic que gairebé tothom té quan se li parla en castellà (o en una altra llengua). Tot els parlants de català haurien de preguntar-se per què: amb aquesta tendència, se subordina el català a un nivell inferior, és com si fos menys important, menys correcte parlar en català que en una altra llengua. Les raons que, de manera més o menys conscient, tenen els parlants per "autojustificar-se" solen ser l'educació o el fet que realment, encara que sigui de manera subconscient, consideren el català d'alguna manera inferior al castellà o a altres idiomes.

L'"argument" de l'educació és absolutament fal·laç: no s'és més educat per renunciar a la pròpia llengua, ans al contrari: l'educació lingüística consisteix, precisament, a parlar sempre en la llengua que és pròpia del territori on es troba cadascú; d'aquesta manera, l'única manera de mantenir l'educació lingüística, per exemple, a Catalunya és parlant en català (en occità a la Vall d'Aran).

Naturalment, pel fet que el català tingui menys parlants que el castellà o el francès, no és pas una llengua "pitjor" i no hauria de suposar cap problema (ni molt menys cap vergonya) adreçar-se en català als castellanoparlants. Aquest problema el català ja l'ha patit a la Catalunya del Nord on, com que el català no va estar-hi regularitzat fins el 2007, la gent s'avergonyia de parlar-lo, molt especialment la gent jove (cosa que és extremadament preocupant) perquè, sense regularització, era un parlar provincià i impropi dels registres formals o cultes.

En conclusió, que no hi ha cap excusa per trair la llengua pròpia quan l'interlocutor l'entén. La gent que ve de fora ha d'entendre que la llengua catalana és una cosa viva i potent, altrament, resultarà molt difícil integrar-los, molt especialment en un país on, com tots sabem, s'ha pres l'idioma de bandera. Quina credibilitat tindrà defensar la importància de la llengua catalana si àdhuc els seus parlants natius l'abandonen amb tanta facilitat?

Una mica d'ortografia: la dièresi

La dièresi és un signe gràfic consistent en dos puntets sobre la i o la u que cal utilitzar en català en determinades ocasions amb el qual la gent sol tenir problemes a l'hora de decidir si cal o no fer-lo servir. Heus aquí una explicació de quan i com cal posar dièresi:

La dièresi, en català, només és present a la i i a la u. En el cas de la u és ben senzill: es posa dièresi sobre aquesta vocal sempre que es pronuncia en un context en el qual se sol emmudir, és a dir, a les u després de g i abans d'e o i (a gue, gui, que i qui la u no sona; cal afegir-hi dièresi perquè ho faci: güe, güi, qüe i qüi). Verbigràcia: a següent, pingüí, qüestió i aqüífer, la u es pronuncia però a guerra, guitarra, quelcom i quilo no.

Quan és present a la i, la dièresi porta més complicacions: cal afegir dièresi a la i quan aquesta està en contacte amb una altra vocal (d'aquest contacte se'n diu diftong) i volem separar-les de manera que la i soni més; d'aquesta manera, quan hi ha dues vocals en contacte i una d'elles és la i, si aquesta i és tònica, cal afegir-hi dièresi. Fixeu-vos que a paraules com mainadera, almoina o eina la i sona poc (d'aquesta i que "sona poc" se'n diu semivocal) perquè queda eclipsada per la vocal tònica amb la qual està en contacte. A mots com raïm, agraïment o cuneïforme la i sona més perquè la dièresi trenca el diftong i la separa de l'altra vocal, amb la qual cosa ja no queda eclipsada. La u, que també pot pronunciar-se semivocàlica si està en contacte amb una vocal tònica, també pot portar dièresi si cal trencar-ne el diftong (peülla, reüll, etc.); tot i així, els casos en què la u porta dièresi per complir aquesta funció són molt escassos en català.

Malgrat que sapiguem quan i com cal emprar la dièresi, val a dir que hi ha excepcions: hi ha un seguit de casos en els quals caldria aplicar la dièresi d'acord amb les explicacions anteriors però la normativa ens indica que no ho hem de fer. Aquestes excepcions són les següents:

1-  La funció que fa la dièresi la pot fer un accent i, de fet, l'accent és la marca gràfica que cal fer servir en català per indicar que una vocal és tònica d'acord amb les normes d'accentuació. per tant, si la normativa ens permet de fer servir un accent, cal utilitzar-lo en lloc de la dièresi. Tenint en compte que les normes d'accentuació ens indiquen que cal accentuar les paraules agudes acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in; les planes no acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in i totes les esdrúixoles, ens trobarem casos com Lluís, paraula aguda acabada en is, per tant, com que la norma ens permet accentuar-la, cal fer-ho. Ara bé, de la mateixa manera, tenim el seu homònim femení, Lluïsa, el qual és un mot pla acabat en a; com que la normativa ens impedeix posar-li accent, cal fer servir la dièresi (altres exemples: país, països; agraïen, agraíem, etc.) Com a curiositat, el castellà és un idioma que no fa servir la dièresi per això i, simplement, es permet el luxe de saltar-se les normes d'accentuació quan cal trencar un diftong.

2- Tampoc no es posa dièresi a les paraules acabades en -ista o -isme, encara que la seva pronúncia ho requereix (judaisme, ateisme, egoista, etc.)

3- Els infinitius, els gerundis, els futurs i els condicionals tampoc no poden portar dièresi (maleir, maleint, maleiria, maleiré; agrair, agraint, agrairia, agrairé).

4- Els noms que comencen per determinats prefixos tampoc no porten dièresi perquè són tractats com a mots compostos: antiinflamatori, neoimperialisme, semiinducció etc.

   

El català i la televisió

Des que es va començar a regular la normativa del català, les institucions han procurat mantenir la llengua més o menys "pura" i respectar-ne les genuïnitat així com la normativa que va deixar-nos Pompeu Fabra. La gent al carrer, com tanmateix és evident, parla (per dir-ho d'alguna manera) com vol però si la llengua catalana ha pogut mantenir la genuïnitat que encara manté a dir d'avui, és gràcies a l'immens esforç que s'ha fet des de les institucions per lluitar contra la influència d'altres llengües (sobretot del castellà) i a la normativa establerta que va deixar-nos Fabra.

Després de la llarga nit del Franquisme, el català havia de tornar a normalitzar-se entre els seus parlants i, entre tantes d'altres, l'eina més important per aconseguir aquesta normalització va ser Televisió de Catalunya. Les dues generacions immediatament posteriors a la Transició democràtica dels anys 70 han après a parlar el català correctament en bona part gràcies a TV3. Les sèries, els programes i, posteriorment, també les pel·lícules íntegrament en català (un català mai perfecte al 100% a ulls d'un filòleg però molt respectuós amb la normativa i l'estàndard de l'idioma) van ensenyar a la joventut dels anys 80 i 90 molts aspectes de la llengua que no s'aprenien a l'escola i que, per desgràcia, tampoc a casa pel precedent del Franquisme que havien patit les generacions anteriors. En resum, TV3 va ser i encara és una peça clau per a la normalització i el manteniment del català.

Malgrat tot, en l'actualitat, aquesta peça clau comença a trontollar: es pot percebre fàcilment una mena d'"actualització", per dir-ho d'alguna manera, del llenguatge que s'utilitza darrerament a TV3; sembla que la cadena de televisió intenta adaptar la llengua a la manera de parlar que es generalitza entre la gent del carrer a la província i, sobretot, a la ciutat de Barcelona. El subdialecte barceloní, almenys el que es parla al carrer, està força empobrit: la gent tendeix a simplificar la sintaxi, a limitar el lèxic, a ometre les expressions, dites i refranys, etc. però, sobretot, a utilitzar paraules i expressions manllevades del castellà. TV3 sembla voler imitar-lo cada dia més i això és molt preocupant, atès que cada vegada es preocupen menys d'evitar els barbarismes i de fer servir expressions, dites i paraules molt nostrades perquè, en el mal parlat subdialecte barceloní (vulgarment conegut com a "xava") s'utilitzen poc o gens. L'exemple més evident d'aquest fet és que (sobretot al 3xl) s'està substituint l'article personal "en" (en Joan, en Xavier, etc.) per la forma col·loquial que se sol utilitzar a Barcelona i la seva rodalia, "el" (el Joan, el Xavier, etc.). També s'hi estan introduint mots que no són correctes en català i cada vegada es respecten menys certes normes de l'idioma; a més, n'eliminen gradualment les expressions i refranys més propis del català.

En primer lloc, el fet que molta gent tendeixi a parlar malament el català en ambients informals (cosa que és totalment normal i no té per què ser preocupant), no vol dir pas que els mitjans de comunicació hagin d'imitar-ho, perquè és aleshores quan una llengua realment està en perill; i, en segon lloc, l'audiència de TV3 no es limita, ni molt menys, a Barcelona. Si a un parlant de Barcelona o de la seva rodalia li sembla inadequat, més desagradarà als parlants d'altres territoris on determinats errors o simplificacions de la llengua mai no s'han generalitzat.

La conclusió d'aquest article és que Pompeu Fabra va haver-s'hi d'escarrassar molt per crear un estàndard policèntric que tingués en compte, més o menys, tots els dialectes del català i que és aquest el que hauria de fer servir una cadena de televisió que emet a tots els territoris catalanoparlants (deixant de banda la recent problemàtica al País Valencià), ja que aquest estàndard es basa en l'escriptura que tots els dialectes del català comparteixen fent concessions, per la qual cosa, és el que manté la llengua unida i, per tant, viva. A més, tenint en compte que el català està en una situació d'inferioritat en el context sociolingúístic, cal que els mitjans de comunicació (sobretot la televisió) siguin els que mantinguin la llengua viva i genuïna; si intenten imitar la degradació que la llengua pateix al carrer o prioritzen un subdialecte central en detriment de tots els altres, les formes pròpies del català es perdran i el català es fragmentarà, es dialectalitzarà i, finalment, desapareixerà. No podem pas permetre que allò que no han aconseguit ni el Franquisme, ni els tribunals espanyols, ni determinats partits polítics ho provoqui una mala tendència per part dels mitjans de comunicació.

La immersió lingüística

Volia encetar aquesta nova etapa d'articles al bloc amb altres temes però els esdeveniments recents que afecten el català i la seva situació social exigeixen un artcile dedicat exclusivament al tema.

Un esdeveniment inesperat ha sacsejat la societat catalana pocs dies abans que comencés el curs escolar d'enguany: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una sentència que ratificava la del Tribunal Suprem espanyol (TS), segons la qual el castellà havia de ser reintroduït com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya juntament amb el català, acabant així, amb el sistema d'immesrsió lingüística. El TSJC va donar un ultimàtum al Govern de la Generalitat: el Govern tenia dos mesos per acatar la sentència.

Tot i que sembla que aquest intent ha fracassat, és evident que hi ha interessos de posar fi al sistema d'immersió lingüística, un sistema que ha servit amb èxit absolut perquè la població de Catalunya conegués les dues llengües oficials del Principat durant els darrers trenta anys. Aquest sistema és integrador: no segrega la població per la llengua d'origen i, a més, sembla l'única via efectiva per mantenir viu i fort el català des de l'ensenyament. Per acabar, cal dir que la immersió lingüística és un sistema admirat i aplaudit tant per la UNESCO com per la UE i molts dels seus països membres.

Les persones que lluiten contra un sistema que sembla no tenir més que avantatges ho fan exclusivament amb finalitats polítiques o electoralistes; ja es va esmentar en aquest bloc fins a quin punt és perillós i nociu per a la llengua el fet que sigui utilitzada com a arma política contra aquells qui la defensen. Tant si aquestes persones han aconseguit algun de llurs objectius amb aquest nou intent contra la llengua com si no, els qui la defensem no podem pas deixar de fer-ho ni afluixar perquè la nostra llengua, el català, està amenaçada per molts i molt diversos perills que ens impedeixen garantir la seva supervivència a mitjà i llarg termini.

Hem de tenir molt present que la immersió lingüística és dels pilars que manté més o menys cohesionada una societat tan extraordinàriament diversa com la catalana i si, com pretenen alguns, la societat queda fragmentada, el país no avançarà positivament per a ningú, independentment de la ideologia que es tingui. La situació del català és molt complexa ja que, per començar, està mancat d'un requisit bàsic per a qualsevol llengua que vulgui garantir la seva supervivència: tenir un Estat al darrere que la defensi i la potencïi; malgrat això i contra tot pronòstic, és una llengua molt viva i amb un fort pes social. Pel que fa a l'efecte que té l'idioma com a element social i diferentcial nacional, cal dir que el català és l'element bàsic que atorga a Catalunya l'estatus de nació i que, de la mateixa manera que Irlanda no hauria sobreviscut pas com a nació si no hagués estat per la religió (tret diferencial dels irlandesos respecte els britànics), Catalunya tampoc no sobreviurà com a nació sense l'idioma, atès que és el tret diferencial dels catalans respecte la resta d'espanyols. Aquesta diferenciació és precisament el que dóna cohesió social i unitat al poble de Catalunya.

En poques paraules, cal defensar el català, no només per raons culturals i històriques (que ja són importants), sinó també perquè compleix una funció social bàsica i imprescindible. No podem pas permetre que els nens siguin conscienciats, des de ben petits, que l'idioma d'origen és un tret segregador o ens trobaríem, per exemple, que, a l'hora de l'esbarjo, els nens jugarien a futbol catalans contra castellans; altrament dit, tindríem una societat dividida o segregada.

Per tot això, cal defensar la immersió i, més globalment, l'idioma català. Com va dir l'escriptor Màrius Serra, del dret i a l'inrevés: CATALÀ - ÁLATAC!!!

Vacances!!!

L'estiu ja ha arribat i, tenint en compte que tots volem i necessitem un descans, aquest blog romandrà inactiu durant els mesos de juliol i agost. D'aquesta manera, tots podrem descansar i jo tindré temps per preparar nous temes i reprendre les publicacions al setembre amb les piles carregades. Vull aprofitar l'ocasió donar les gràcies a tots els qui llegiu regularment les meves publicacions; espero que ho continueu fent a partir del setembre.

Salutacions a tothom,

J. Xavier

Els manlleus i les llengües en contacte

Tenint en compte el fort procés de globalització pel qual està passant el món actual, és evident que les llengües entren en contacte de manera inevitable, consegüentment, s'influeixen les unes a les altres. Ben segur que totes les llengües han rebut, en un moment o altre, influència d'altres idiomes, cosa que les ha alterades. Arran d'això es dóna el que en filologia es coneix com a manlleus, és a dir, elements lingüístics (paraules, principalment) que són propis d'una llengua A i que una llengua B els adapta al seu lèxic o gramàtica per influència de la lengua A. És el que se solia conèixer amb el nom de "barbarisme", que ve de "bàrbar", paraula que, malgrat les connotacions que té avui dia, en els seus orígens significava "estranger" o "de fora". De manlleus o barbarismes n'hi ha de moltes tipus: castellanismes (provinents del castellà), gal·licismes (del francès), anglicismes (de l'anglès), etc. Evidentment, a alguns idiomes (sobretot al castellà) també hi ha catalanismes, és a dir, manlleus provinents del català.

El fenòmen dels manlleus és fàcil d'explicar i d'entendre, sobretot en el context actual, però la gran pregunta que es fan els filòlegs és la següent: els manlleus enriqueixen les llengües o bé les distorsionen negativament? Les respostes donades a aquesta pregunta són moltes i molt diverses, sobretot perquè planteja moltes preguntes addicionals com, per exemple, quina actitud han de tenir les autoritats lingüístiques davant d'aquest fenomen, com cal educar la població perquè faci servir o no els manlleus depenent de si s'arriba o no a la conclusió que són un afegit positiu a la llengua, fins a quin punt cal ser tolerant amb l'ús dels manlleus o amb la seva acceptació, quines diferències hi ha entre l'ús dels manlleus en el llenguatge oral i en el llenguatge escrit, etc.

La realitat és que els manlleus han enriquit les llengües i això és innegable ja que, per posar un exemple, gairebé tots els substantius que fan referència a elements que fa segles no existien són manlleus adaptats i això ha passat a totes les llengües del món per molt majoritàries que siguin, tots els neologismes han estat adaptats a partir d'un manlleu, la majoria de l'anglès però també molts del francès.

Ara bé, hi ha diferents tipus de manlleus; per començar, hi ha manlleus que estan justificats i manlleus que no: està molt justificat qualsevol manlleu de neologismes dels quals l'idioma propi no tenia cap referència. Què faríem, per exemple, sense l'ordinador (del francès ordinateur) o bé la computadora (de l'anglès computer)? En català no hi ha pas cap mot genuí que hi faci referència i, per tant, ens cal el manlleu. Un altre aspecte que cal tenir en compte, és el fet que els manlleus es poden classificar en dos tipus: els que s'agafen d'un idioma d'origen i s'incorporen tal com són a l'idioma receptor (per exemple, "kitsch", mot provinent de l'alemany present al diccionari de l'IEC tal qual està escrit aquí) i els que s'agafen de l'idioma d'origen però s'adapten a la fonètica i l'escriputra de l'idioma que els ha de rebre (com el cas del francès ordinateur, terme que s'ha adaptat a la gramàtica catalana com "ordinador").

Cada llengua és diferent i es troba en una situació diferent, per la qual cosa, els manlleus també hi tenen un efecte diferent però, en el cas del català, el problema és la gran quantitat de manlleus que agafa de les llengües amb les quals ha de conviure, sobretot del castellà, atès que la població catalanoparlant els agafa no pas perquè la llengua els necessiti sinó per desconeixement dels termes genuïns; aquestes errades "s'encomanen" entre els parlants. A més, la influència del castellà sobre el català és especialment greu perquè no només substitueix termes i paraules sinó també estructures sintàctiques, expressions, dites, etc. Això és, en part, semblant al procés que gairebé totes les llengües del món pateixen principalment per culpa de la influència de l'anglès però, en el cas del català, per influència del castellà i del francès, aquest procés es produeix de manera molt més ràpida i demolidora pel lèxic i la gramàtica genuïns de l'idioma atès que no hi ha cap parlant de català que sigui monolingüe i que la situació social del català històricament sempre ho ha facilitat molt. Una conseqüència molt greu i molt evident de la influència del castellà sobre el català és que el català ha perdut completament el registre vulgar, ja que el aquest registre, actualment, és un català castellanitzat. Ningú no insulta ni renega amb termes genuïnament catalans, ans el que fa la gent és importar-ne del castellà. Semblantment, alguns idiomes comencen a patir una gran degeneració per la influència de l'anglès, malgrat que alguns són idiomes majoritaris o d'estat: és el cas del japonès o de l'alemany, a més, tot apunta que al castellà també li acabarà passant. Tot i així, com és evident, aquests processos són molt menys preocupants en aquestes llengües, ja que el nivell d'assimilació d'una llengua per part d'una altra és directament proporcional a la influència que una exerceix sobre l'altra i la influència de l'anglès sobre les grans llengües del món encara no és pas comparable a la del castellà sobre el català.

Aquest tema és molt extens i té molts aspectes que val la pena comentar, per això, aquest article podria ser espectacularment llarg però cal intentar sintetitzar-lo amb una conclusió, que, en el cas del català, és que els manlleus han enriquit l'idioma però també poden degradar-lo fins al punt de posar-lo en perill; els neologismes que s'han importat d'altres idiomes són necessaris però cal adaptar-los a la gramàtica del català per tal de mantenir la puresa de l'idioma. A més, cal lluitar contra la influència que el castellà i el francès exerceixen sobre el català o podrien acabar per dialectalitzar-lo: cal recuperar i mantenir les paraules, expressions, dites i estructures sintàctiques que es van perdent amb cada generació i que són pròpies del català. Els mitjans de comunicació haurien de contribuir-hi molt i, actualment, la seva contribució a la puresa de la llengua és clarament insuficient. Tant per al català com per a qualsevol altra llengua, cal prevenir també la influència de l'anglès, que cada dia és més important. Les autoritats lingüístiques poden decidir i intentar conscienciar la gent però si la població no té la iniciativa de defensar allò que és genuí, no hi haurà res a fer.

El català i el nacionalisme

La majoria de nacions sense Estat d'Europa s'han adaptat a l'idioma de l'Estat que les governa per una qüestió de comoditat i pragmatisme en detriment de la llengua pròpia; algunes d'aquestes nacions, Irlanda, per exemple, han mantingut la supremacia de la llengua de la seva antiga metròpoli àdhuc havent aconseguit la plena sobirania. Per als irlandesos, com per a moltes altres nacions, és molt més còmode i pràctic limitar-se a una llengua de gran abast a nivell mundial, com és l'anglès (i com també ho són el castellà i el francès, entre d'altres) que no pas molestar-se a potenciar una llengua minoritzada. Hi ha molts països a Europa i al món que es regeixen per aquesta manera de pensar però no és pas el cas de Catalunya: el nacionalisme català sempre ha tingut l'idioma com a principal bandera i el seu objectiu primordial és i sempre ha estat el manteniment i la potenciació del mateix. Tradicionalment, el nacionalisme català, el catalanisme, ha estat un moviment regionalista, autonomista o federalista però no independentista. És un cas curiós, ja que molts nacionalismes a Europa reclamen la plena sobirania de les nacions que volen representar però, en canvi, no presten pas tanta atenció a la llengua que parlen els components d'aquestes nacions, si és que en parlen una de diferent de la que es parla al conjunt de l'Estat on es troben atès que, en molts casos, no és així.

El fet que el catalanisme doni tanta importància a la llengua té avantatges i desavantatges: gràcies a aquest fet, tots els nacionalsites parlen català, el defensen i el potencien perquè ja és com una norma no escrita entre els catalanistes independentment del tipus de nacionalisme que defensin (autonomisme, independència, federalisme, etc.). Aquesta situació també ha creat una sensació entre una part la ciutadania d'haver de parlar el català com un hàbit políticament correcte (sobretot en l'àmbit de la política però també en d'altres) en el context d'una nació que ha mantingut la seva identitat contra vent i foc, ja que han estat molts els factors que han posat en perill molt greu tant la llengua com la identitat catalanes al llarg de la història. sense haver-ho arribat a aconseguir mai del tot.  El principal desavantatge que té això és que la llengua queda polititzada i, per tant, se sol associar a una ideologia política concreta (el catalanisme), per la qual cosa, els qui no estan d'acord amb aquesta ideologia, eviten la llengua o lluiten contra la seva expansió perquè la veuen com l'arma política dels seus adversaris.

El català, un idioma "sexista"

Avui dia, s'ha estès molt un concepte de "correcció política" que tothom segueix i que sembla que cal compartir per formar part de la societat. Aquesta "correcció política" és molt adequada en molts aspectes però, en alguns casos, s'ha dut a l'extrem de manera ridículament exagerada.

Un d'aquests casos, en el qual aquesta correcció ratlla l'absurd, és el fet que, com que és políticament correcte respectar la igualtat entre homes i dones i tenir en compte tots dos sexes en la mateixa mesura, s'ha generalitzat un ús singular de l'idioma que consisteix a utilitzar tant el "masculí" com el "femení" a l'hora d'adreçar-se o de referir-se a un conjunt de persones entre les quals hi ha tots dos sexes: per exemple, quan els polítics diuen allò de "catalans i catalanes"; o bé els típics "amics i amigues", "companys i companyes", etc.

Aquest ús aparentment no sexista no és correcte en català perquè quan diem senzillament "catalans", "amics", "companys", etc. fem servir una forma no marcada, un nom o un adjectiu que no té cap marca de masculí ni de femení i que cal utilitzar com a gènere neutre; per tant, quan diem "catalans i catalanes" estem fent una redundància, atès que dient només "catalans" ja hi incloem els homes i les dones. 

No és que l'idioma sigui sexista i calgui emprar el masculí, sinó que la forma no marcada esmentada anteriorment és com un tercer gènere, un gènere neutre (com el que ja tenia el llatí, llengua mare del català) que designa tots dos sexes indistintament i que, casualment, coincideix amb el masculí, el qual, en català, per motius etimològics no té cap marca de gènere en la majoria dels casos. Fonològicament, les paraules, "amiga/amigues", "catalana/catalanes", etc. tenen una marca que les distingeix com a femenines: la "a" final en el cas del singular i la penúltima lletra, la "e", en el cas del plural; ara bé, a les paraules "català/catalans", "amic/amics", etc. no hi ha cap partícula que les distingeixi com a masculines i podem corroborar-ho cercant derivats d'aquests mots: de "català" fem "catalanisme", "catalanista", "catalanesc", etc. els quals tots tenen l'arrel "catala(n)" sencera però no tenen pas la "a/e" que marca el femení.

Com que aquesta tendència no és correcta i, per tant, no està regularitzada, aquest ús de l'idioma esdevé caòtic perquè, en molts casos, no se sap si els adjectius i determinants que segueixen aquests noms han de ser masculins, femenins o si s'han d'utilitzar tots dos: Els meus amics i amigues? Amics i amigues meus i meves? Amics i amigues meves? Bons catalans i catalanes? Bons i bones catalans i catalanes,? Bons catalans i bones catalanes? Aquells nois i noies? Aquells nois i aquelles noies? Els nois i noies aquells/aquelles? Aquests són alguns dels exemples de casos en els quals la gent no sap com ha de formular les proposicions perquè no hi ha cap normativa que els ho indiqui. L'ús caòtic d'un idioma i l'omissió de la seva normativa solen precipitar-lo irremeiablement cap a la seva desaparició.

En conclusió, que la llengua no és pas sexista sinó que segueix uns patrons regits per la gramàtica i el lèxic que no hem d'alterar si volem conservar-ne la puresa i la genuïnitat. Cal tenir en compte que a la nostra societat les dones solen cobrar menys que els homes, que algunes dones són dominades o maltractades pels seus marits, que la Generalitat de Catalunya ha tinguts 129 presidents i cap d'ells no ha estat una dona, entre moltes altres coses que sí que són conseqüència del masclisme i la discriminació sexual, tanmateix, la llengua no és cap d'aquests casos. Si la societat vol ser políticament correcta hauria de procurar eradicar les autèntiques mostres de sexisme en comptes de crear tendències absurdes que no fan més que contaminar l'idioma i distreure l'atenció dels molts passos que encara cal fer per garantir l'establiment de l'absoluta igualtat entre homes i dones.

El bilingüisme

El català és una llengua que ha de conviure des de fa segles amb altres idiomes molt més majoritaris (principalment el castellà i el francès) als territoris on és llengua pròpia. Fins fa relativament pocs anys, el català era una llengua perseguida als diferents territoris on es parla independentment de si estaven administrats per l'Estat espanyol o pel francès. Actualment, però, aquesta situació ha canviat: des del 10 de desembre de l'any 2007, dia en el qual el català va esdevenir llengua oficial a la Catalunya Nord gràcies a la "Carta en favor del català", la llengua catalana és oficial o, almenys, gaudeix de cert reconeixement o proteció a tots els territoris on es parla. Tot i així, encara que, de iure, el català estigui, més o menys reconegut legalment a tot arreu, la llengua continua patint un procés de minorització que la fa minvar: val a dir que durant tot el temps que el català va ser perseguit va fer-se molta feina a l'hora de fer-lo retrocedir en tots els àmbits i, actualment, de manera més subtil, també hi ha qui encara lluita per evitar la seva revifada.

En els casos, per exemple, de les Illes Balears i el País Valencià, a tots dos parlaments autonòmics hi va guanyar, el passat dia 22 de maig, el PP amb majoria absoluta; un PP decidit i convençut a minoritzar i segregar el català. En aquests llocs, el català esdevé cada vegada més una llengua minoritzada i perd terreny ràpidament dia rere dia principalment pel gran gruix de persones que, en el seu moment, van migrar a aquests territoris des de llocs on no es parla català (ja siguin espanyols o de fora de l'Estat) però també per les politiques linguístiques que els propis autòctons toleren i, en molts casos, fins i tot promouren.

El cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya és una mica diferent: la població catalana, en general, sí que presenta un fort desig de protegir i potenciar la llengua pròpia i, en conseqüència, aquest és el territori on el català gaudeix de més bona salut. Cal tenir en compte que tots els govern autonòmics que hi ha hagut  a Catalunya des de la restauració de la Generalitat l'any 1977 han estat en clau catalanista i s'han preocupat molt de promoure i protegir el català. Malgrat tot, ha quedat palès que els tribunals i altres institucions de l'Estat espanyol lluiten incansablement per evitar que el català sobresurti més del que els interessa. Les dues darreres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l'ús del català com a única llengua vehicular a les escoles de Catalunya van ser emeses el passat dia 26 de maig però no van tenir gaire ressò mediàtic perquè la intervenció policial dels Mossos d'Esquadra a la Plaça Catalunya que va haver-hi l'endemà va centrar tota l'atenció de la premsa i la població catalanes.


A part d'això, al Principat també hi ha un gruix important de població immigrant o d'origen immigrant (interior o exterior, en aquest cas, és irrellevant) una part de la qual no se sent còmode, pels motius que sigui, amb la forta presència social del català al territori; és per aquesta raó que algunes agrupacions (sobretot polítiques) lluiten per aconseguir reduir la presència social del català fomentant el que ells anomenen "bilingüisme".

Tanmateix, el bilingüisme no pot pas ser efectiu si les dues llengües que han de conviure no estan en igualtat de condicions: el català ha d'existir després d'haver patit tota la repressió històrica i els impediments que li posen els Estats espanyol i francès per progressar. El castellà, en canvi, és una de les llengües més parlades del món, compta amb el suport de molts Estats independents i té un fort pes internacional. A més, val a dir que tots els parlants del català dominen el castellà tan bé com la seva llengua pròpia, en molts casos, fins i tot millor; mentre que molts dels parlants del castellà que viuen als territoris catalanoparlants gairebé no utilitzen el català i tenen, a més, un nivell de català, en molts casos, ínfim. Per acabar, cal destacar la tendència de més del 80% els catalanoparlants de renunciar a la pròpia llengua quan algú se'ls dirigeix en castellà. Tots aquests factors fan que la situació de bilingüisme sigui infactible si no és que s'apliquen polítiques per protegir el català i així equilibrar la seva difícil situació enfront del castellà. Perquè una llengua estigui correctament protegida cal que tingui un Estat al darrere que la defensi i el català, no només no té cap Estat a favor (llevat d'Andorra però és un Estat massa petit per influir en el conjunt de l'idioma), sinó que en té dos de molt poderosos en contra.

Una mica d'ortografia: el guionet.

A la llengua catalana hi ha moltes normes, peculiaritats, característiques, etc. que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar-la i d'utilitzar-la, sobretot en l'àmbit escrit, i que ens porten a tots de corcoll. En aquest bloc procuraré tractar-ne algunes a fi de facilitar l'ús del català; avui faré esment a una norma molt concreta que sé que sovint és un problema per a molta gent que escriu en català: l'ús del guionet.

El guionet cal utilitzar-lo en tres tipus de situacions diferents: quan hi ha pronoms febles clítics amb un verb, en determinats casos de mots compostos i en alguns nombres quan són escrits amb lletres. Anem per passos:

1. Alguns verbs porten pronoms clítics annexos que substitueixen alguns dels seus complements; aquests pronoms se separen del verb amb un guionet. Per exemple: 

               - Porta les ulleres a en Joan = Porta-les-hi

               - La Maria pot portar els tovallons = La Maria pot portar-los

               - Fes la feina de seguida = Fes-la de seguida

               - Vull donar els caramels als nens = Vull donar-los-els

               - Fes dos pastissos més per als veïns = Fes-ne dos més per als veïns

En algunes circumstàncies, en comptes del guionet cal emprar un apòstrof perquè el pronom queda abreujat ; això passa quan el pronom en qüestió està en contacte amb una vocal (p.ex. dóna'm, fes-l'hi, queda't, etc.).

2. Les paraules compostes en català poden o no portar guionet entre les dues arrels que formen el compost. La norma per saber si cal o no afegir-hi el guionet s'anomena "xerès" (no, no es tracta pas que ens posem a veure vi): si la segona paraula que forma el compost comença per "x", "r" o "s" (XeRèS) el compost portarà guionet; altrament s'escriurà tot junt. Per tant, mots com "mata-rates", "para-sol" o "para-xocs" necessiten el guinet perquè la seva segona arrel comença per "x", "r" o "s" mentre que altres compostos com "paraigua", "rentaplats" o "llepafils" no en porten pas.

La raó per la qual es fa aquesta distinció és que les grafies "x", "r" i "s" tenen una pronúncia diferent quan es troben entre vocals: afegint-hi el guionet evitem pronúncies com "mata[ɾ]ates (amb "r" bategant com la de "cara" i "però"), "para[z]ol" (amb "s" sonora com "casa" i "posar") o para[ks]ocs (amb [ks] com "Mèxic").

3. Quan escrivim un valor numèric amb lletres en català sempre ens preguntem si hem de posar-hi guió o no. El truc per recordar-se'n és ben senzill: "D-U-C", és a dir, posarem guió entre desenes i unitats i entre unitats i centenes. Sabent això, ens trobem "trenta-set", "quaranta-dos", "dos-cents" i "vuit-cents" però, en canvi, "cent nou", "mil cent", "cent vint" i "mil trenta".

La llengua catalana té moltes complicacions d'aquest estil que, sumades a la influència de llengües molt més majoritàries com el castellà i a la repressió que durant tants anys ha patit la nostra llengua, fan molt difícil la utilització correcta i natural de la llengua pròpia dels catalanoparlants. Aquests petits apunts poden tenir-se en compte a l'hora d'escriure per tal de poder fer-ho sempre en català i de manera natural i adequadament normativa. Per entendre la importància d'aquestes normes, cal saber que la manera més fàcil d'extingir una llengua és suprimir-ne la normativa o evitar que els parlants la coneguin o la facin servir. Durant la dictadura de Franco, es va intentar que la gent desobeís la normativa de Fabra perquè l'ús del català esdevingués caòtic i així la llengua s'anés esllanguint; aquest sistema és molt més eficaç per exterminar una llengua que qualsevol de les polítiques de repressió que s'han dut a terme contra el català al llarg de la història i cal tenir-ho molt en compte si volem preservar l'existència i la integritat del nostre idioma.

                                                                

Unitat VS unificació

El català, per circumstàncies històriques, és una llengua amb una varietat dialectal molt rica repartida per arreu del seu domini geogràfic: la nostra llengua se subdivideix en sis dialectes principals (central, nord-occidental, septentrional, balear, valencià i alguerès) cadascun dels quals es pot dividir en diferents subdialectes; a més, també es diferencien dos grans blocs dialectals: el català oriental (central, septentrional, balear i alguerès) i el català occidental (nord-occidental i valencià), divisió proposada per Milà i Fontanals.

Aquesta riquesa dialectal és, en part, el resultat dels múltiples intents que hi ha hagut al llarg de la història d'eradicar el català i també és una arma que han utilitzat en moltes ocasions els qui pretenen aquesta eradicació perquè, des d'alguns sectors polítics, s'ha promogut i es promou el trencament de la unitat de la llengua pretenent que alguns dialectes siguin considerats llengües diferenciades del conjunt del català. El trencament de la unitat és un pas molt important cap a l'extinció d'un idioma, per tant, si volem conservar la integritat de la llengua de Llull, Metge i Martorell cal començar per assegurar-ne la unitat.

Ara bé, tanmateix això és una arma de doble tall, ja que la defensa de la unitat d'un idioma pot portar a la unificació dels seus dialectes. La rica estructura dialectal del català també és una eina que pot servir (i serveix) per mantenir la puresa de les estructures que són genuïnes d'una llengua que pateix una forta influència d'idiomes tan importants en el context mundial com el castellà, el francès i, actualment, també l'anglès. Per entendre'ns, allò que en el dialecte central se sol dir malament gairebé per sistema potser es manté en formes genuïnes al balear, al valencià o a qualsevol altre dialecte i viceversa. Per això cal conservar la riquesa lèxica que ens brinda l'ampli ventall dialectal del català.

Pompeu Fabra devia tenir molt clars aquests conceptes i la solució que va exposar és molt encertada: crear un registre estàndard pel català que comprengui trets de tots els seus dialectes permetent que, en àmbit general, es puguin emprar les característiques més genuïnament pròpies de cada dialecte. Malgrat que, en teoria, aquesta solució no presenta cap problema, a la pràctica ha tingut dues conseqüències negatives: en primer lloc, el dialecte central, pel fet de ser majoritari i propi de capitals i zones de més influència política, econòmica i social, ha anat fent-se lloc per substituir l'estàndard policèntric que, en el seu moment, va proposar Fabra. Aquest fet ha provocat que el dialecte valencià es desmarqui del conjunt de la llengua i que els seus parlants considerin cada vegada més el seu dialecte com una llengua separada del conjunt atès que el valencià és un dialecte massa gran i diferenciat com per ser eclipsat o absorbit pel central; a part del fet que la majoria de parlants del valencià procuren mantenir les distàncies amb la resta de catalanoparlants per raons polítiques.

La conclusió és que cal assegurar la unitat de la llengua evitant-ne la unificació i que el més important és que mantinguem el català viu i divers perquè no es perdi, ni es fragmenti, ni perdi riquesa lèxica ni es deixi subordinar a cap altra llengua a cap nivell. DONEM CORDA AL CATALÀ!!!

 

Demano disculpes

Em sap molt de greu no haver publicat res aquesta setmana però és que estic realment ocupat. Ja sé que, tant al principi, això és començar amb molt mal peu però de debò que no he pogut fer-hi més. Si puc demanar una cosa és que ningú no es pensi que aquest bloc no és (o no serà) seriós perquè sí que ho és: malauradament, ha tocat una setmana molt dolenta molt al començament d'aquest projecte.

Reitero que em sap molt de greu.

J. Xavier

Petites diferències

L'altre dia passejava tranquil·lament pel carrer tot xerrant amb un amic meu que no té gaire traça amb el català. Em va fer gràcia, per començar, que em digués que si plovia agafaria paraigües abans de tornar a sortir, per la qual cosa jo em pregunto quants en deu portar ja que quan plou jo només n'agrafo un, de paraigua, i encara gràcies. 

Amb aquestes que, tot passejant, vam passar per davant d'una botiga de videojocs i el meu amic se'n va quedar mirant l'aparador; em va dir que mirés el lletrero que hi havia i, quan vaig haver entès que es referia al rètol, vaig veure que feien una oferta en videojocs amb la qual si en compraves dos te'n regalaven un tercer. Al meu acompanyant li va faltar temps per cridar a ple pulmó que allò era un txollu; tot i que a mi em va semblar més aviat una ganga o una bicoca: devien estar de liquidació. Malgrat tot, em va dir que tenia massa gastos i que no es podia pas permetre un derrotxe com aquell... Jo suposo que volia dir que tenia massa despeses i que, per tant, no es podia pas permetre un dispendi com aquell.

A mala hora se'm va acudir, poc després, preguntar-li de què treballaven els seus pares perquè em va explicar que son pare distribuïa productes al per major i sa mare els venia al per menor en una botigueta de barri. Com li hauria pogut explicar que son pare, en realitat, distribuïa a l'engròs i sa mare venia al detall?

Més tard, la conversa va fer un gir interessant: vam posar-nos a parlar de política. Vaig quedar bocabadat quan em va comentar que els polítics que hi havia assentats als escanys del Parlament es dedicaven a fotre'ns els nostres drets començant pel seguro mèdic, el qual, segons ell, havien retallat per fer ajustaments al pressupost. Bé, de fet, vaig donar-li tota la raó i vaig prometre-li que si jo estigués assegut en aquells escons, no permetria pas que es retallés cap assegurança. Emocionat pel meu discurs, va aplaudir-me i va afirmar que si jo fos al Govern otro gallo cantaría però el que no sap és que, si efectivament hi fos, en realitat ens lluiria més el pèl. 

Com ja ens temíem, va posar-se a ploure a càntars, segons el meu amic, però vaja, així entre nosaltres, us diré que plovia a bots i barrals, de fet. Aixoplugats a sota d'una teulada en un carreró no acabàvem d'estar còmodes i no vaig ser pas jo qui, de seguida, va constatar-ne el perquè: el meu company de passejada va exclamar que allà hi havia un contàiner ple de basura que feia molta peste i va ordenar que ens donéssim pressa a marxar. Malgrat les seves indicacions, a fi de fugir del contenidor d'escombraries, brossa o deixalles que tanta pudor feia, vam afanyar-nos (hi ha qui diria que vam cuitar) a marxar del lloc. D'una correguda, vam arribar al portal de casa seva i, abans d'entrar-hi, va dir-me que aniria de seguida a tombar-se un rato per descansar. Jo ja vaig entendre-ho: estava cansat i volia estirar-se una estona. També volia que ens despedíssim com a bons amics abans que jo marxés però, en comptes d'això, vam acomiadar-nos que és més català. 

Vaig tornar cap a casa meva i ja gairebé no plovia. Durant el camí de tornada vaig pensar que, si mai explicava aquesta conversa a ningú, li demanaria que entengués que el meu amic és nascut a terres castellanes i que, per tant, no li tingués massa en compte aquestes petites diferències entre el seu català i el que va llegar-nos Fabra.

Presentació del bloc

Hola a tothom,

Em dic Josep Xavier (Xavi) i sóc un estudiant de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Autònoma de Barcelona. El motiu que m'ha empès a crear aquest bloc és que m'agradaria compartir les meves inquietuds sobre el nostre idioma, el català, amb tothom de la xarxa que hi tingui interès. En aquest bloc vull que es parli de la llengua catalana a tots nivells (lingüístic, sociolinguiístic, gramàtic, literari, etc.) perquè crec que és un tema molt interessant per als qui ens agraden les lletres o, senzillament, per als qui sentim la llengua catalana com a nostra, l'estimem i en volem parlar.

Sé que, d'antuvi, aquest tema pot semblar avorrit o repel·lent a algunes persones però jo estic segur que agradarà a molta gent que tingui inquietuds, interès o simplement curiositat en aquest camp. Personalment, jo redactaré un article cada setmana i el penjaré al bloc per donar informació, curiositats i tema de debat als seguidors del bloc; procuraré que els articles siguin molt diferents i amens a fi de despertar l'interès dels lectors. 

Bé, això és tot. Espero que aquest bloc tingui molts seguidors i que serveixi per donar força vida a la nostra estimada llengua catalana. 

Salutacions,

J. Xavier