Una mica d'ortografia: el guionet.

A la llengua catalana hi ha moltes normes, peculiaritats, característiques, etc. que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar-la i d'utilitzar-la, sobretot en l'àmbit escrit, i que ens porten a tots de corcoll. En aquest bloc procuraré tractar-ne algunes a fi de facilitar l'ús del català; avui faré esment a una norma molt concreta que sé que sovint és un problema per a molta gent que escriu en català: l'ús del guionet.

El guionet cal utilitzar-lo en tres tipus de situacions diferents: quan hi ha pronoms febles clítics amb un verb, en determinats casos de mots compostos i en alguns nombres quan són escrits amb lletres. Anem per passos:

1. Alguns verbs porten pronoms clítics annexos que substitueixen alguns dels seus complements; aquests pronoms se separen del verb amb un guionet. Per exemple: 

               - Porta les ulleres a en Joan = Porta-les-hi

               - La Maria pot portar els tovallons = La Maria pot portar-los

               - Fes la feina de seguida = Fes-la de seguida

               - Vull donar els caramels als nens = Vull donar-los-els

               - Fes dos pastissos més per als veïns = Fes-ne dos més per als veïns

En algunes circumstàncies, en comptes del guionet cal emprar un apòstrof perquè el pronom queda abreujat ; això passa quan el pronom en qüestió està en contacte amb una vocal (p.ex. dóna'm, fes-l'hi, queda't, etc.).

2. Les paraules compostes en català poden o no portar guionet entre les dues arrels que formen el compost. La norma per saber si cal o no afegir-hi el guionet s'anomena "xerès" (no, no es tracta pas que ens posem a veure vi): si la segona paraula que forma el compost comença per "x", "r" o "s" (XeRèS) el compost portarà guionet; altrament s'escriurà tot junt. Per tant, mots com "mata-rates", "para-sol" o "para-xocs" necessiten el guinet perquè la seva segona arrel comença per "x", "r" o "s" mentre que altres compostos com "paraigua", "rentaplats" o "llepafils" no en porten pas.

La raó per la qual es fa aquesta distinció és que les grafies "x", "r" i "s" tenen una pronúncia diferent quan es troben entre vocals: afegint-hi el guionet evitem pronúncies com "mata[ɾ]ates (amb "r" bategant com la de "cara" i "però"), "para[z]ol" (amb "s" sonora com "casa" i "posar") o para[ks]ocs (amb [ks] com "Mèxic").

3. Quan escrivim un valor numèric amb lletres en català sempre ens preguntem si hem de posar-hi guió o no. El truc per recordar-se'n és ben senzill: "D-U-C", és a dir, posarem guió entre desenes i unitats i entre unitats i centenes. Sabent això, ens trobem "trenta-set", "quaranta-dos", "dos-cents" i "vuit-cents" però, en canvi, "cent nou", "mil cent", "cent vint" i "mil trenta".

La llengua catalana té moltes complicacions d'aquest estil que, sumades a la influència de llengües molt més majoritàries com el castellà i a la repressió que durant tants anys ha patit la nostra llengua, fan molt difícil la utilització correcta i natural de la llengua pròpia dels catalanoparlants. Aquests petits apunts poden tenir-se en compte a l'hora d'escriure per tal de poder fer-ho sempre en català i de manera natural i adequadament normativa. Per entendre la importància d'aquestes normes, cal saber que la manera més fàcil d'extingir una llengua és suprimir-ne la normativa o evitar que els parlants la coneguin o la facin servir. Durant la dictadura de Franco, es va intentar que la gent desobeís la normativa de Fabra perquè l'ús del català esdevingués caòtic i així la llengua s'anés esllanguint; aquest sistema és molt més eficaç per exterminar una llengua que qualsevol de les polítiques de repressió que s'han dut a terme contra el català al llarg de la història i cal tenir-ho molt en compte si volem preservar l'existència i la integritat del nostre idioma.

                                                                

Unitat VS unificació

El català, per circumstàncies històriques, és una llengua amb una varietat dialectal molt rica repartida per arreu del seu domini geogràfic: la nostra llengua se subdivideix en sis dialectes principals (central, nord-occidental, septentrional, balear, valencià i alguerès) cadascun dels quals es pot dividir en diferents subdialectes; a més, també es diferencien dos grans blocs dialectals: el català oriental (central, septentrional, balear i alguerès) i el català occidental (nord-occidental i valencià), divisió proposada per Milà i Fontanals.

Aquesta riquesa dialectal és, en part, el resultat dels múltiples intents que hi ha hagut al llarg de la història d'eradicar el català i també és una arma que han utilitzat en moltes ocasions els qui pretenen aquesta eradicació perquè, des d'alguns sectors polítics, s'ha promogut i es promou el trencament de la unitat de la llengua pretenent que alguns dialectes siguin considerats llengües diferenciades del conjunt del català. El trencament de la unitat és un pas molt important cap a l'extinció d'un idioma, per tant, si volem conservar la integritat de la llengua de Llull, Metge i Martorell cal començar per assegurar-ne la unitat.

Ara bé, tanmateix això és una arma de doble tall, ja que la defensa de la unitat d'un idioma pot portar a la unificació dels seus dialectes. La rica estructura dialectal del català també és una eina que pot servir (i serveix) per mantenir la puresa de les estructures que són genuïnes d'una llengua que pateix una forta influència d'idiomes tan importants en el context mundial com el castellà, el francès i, actualment, també l'anglès. Per entendre'ns, allò que en el dialecte central se sol dir malament gairebé per sistema potser es manté en formes genuïnes al balear, al valencià o a qualsevol altre dialecte i viceversa. Per això cal conservar la riquesa lèxica que ens brinda l'ampli ventall dialectal del català.

Pompeu Fabra devia tenir molt clars aquests conceptes i la solució que va exposar és molt encertada: crear un registre estàndard pel català que comprengui trets de tots els seus dialectes permetent que, en àmbit general, es puguin emprar les característiques més genuïnament pròpies de cada dialecte. Malgrat que, en teoria, aquesta solució no presenta cap problema, a la pràctica ha tingut dues conseqüències negatives: en primer lloc, el dialecte central, pel fet de ser majoritari i propi de capitals i zones de més influència política, econòmica i social, ha anat fent-se lloc per substituir l'estàndard policèntric que, en el seu moment, va proposar Fabra. Aquest fet ha provocat que el dialecte valencià es desmarqui del conjunt de la llengua i que els seus parlants considerin cada vegada més el seu dialecte com una llengua separada del conjunt atès que el valencià és un dialecte massa gran i diferenciat com per ser eclipsat o absorbit pel central; a part del fet que la majoria de parlants del valencià procuren mantenir les distàncies amb la resta de catalanoparlants per raons polítiques.

La conclusió és que cal assegurar la unitat de la llengua evitant-ne la unificació i que el més important és que mantinguem el català viu i divers perquè no es perdi, ni es fragmenti, ni perdi riquesa lèxica ni es deixi subordinar a cap altra llengua a cap nivell. DONEM CORDA AL CATALÀ!!!

 

Demano disculpes

Em sap molt de greu no haver publicat res aquesta setmana però és que estic realment ocupat. Ja sé que, tant al principi, això és començar amb molt mal peu però de debò que no he pogut fer-hi més. Si puc demanar una cosa és que ningú no es pensi que aquest bloc no és (o no serà) seriós perquè sí que ho és: malauradament, ha tocat una setmana molt dolenta molt al començament d'aquest projecte.

Reitero que em sap molt de greu.

J. Xavier

Petites diferències

L'altre dia passejava tranquil·lament pel carrer tot xerrant amb un amic meu que no té gaire traça amb el català. Em va fer gràcia, per començar, que em digués que si plovia agafaria paraigües abans de tornar a sortir, per la qual cosa jo em pregunto quants en deu portar ja que quan plou jo només n'agrafo un, de paraigua, i encara gràcies. 

Amb aquestes que, tot passejant, vam passar per davant d'una botiga de videojocs i el meu amic se'n va quedar mirant l'aparador; em va dir que mirés el lletrero que hi havia i, quan vaig haver entès que es referia al rètol, vaig veure que feien una oferta en videojocs amb la qual si en compraves dos te'n regalaven un tercer. Al meu acompanyant li va faltar temps per cridar a ple pulmó que allò era un txollu; tot i que a mi em va semblar més aviat una ganga o una bicoca: devien estar de liquidació. Malgrat tot, em va dir que tenia massa gastos i que no es podia pas permetre un derrotxe com aquell... Jo suposo que volia dir que tenia massa despeses i que, per tant, no es podia pas permetre un dispendi com aquell.

A mala hora se'm va acudir, poc després, preguntar-li de què treballaven els seus pares perquè em va explicar que son pare distribuïa productes al per major i sa mare els venia al per menor en una botigueta de barri. Com li hauria pogut explicar que son pare, en realitat, distribuïa a l'engròs i sa mare venia al detall?

Més tard, la conversa va fer un gir interessant: vam posar-nos a parlar de política. Vaig quedar bocabadat quan em va comentar que els polítics que hi havia assentats als escanys del Parlament es dedicaven a fotre'ns els nostres drets començant pel seguro mèdic, el qual, segons ell, havien retallat per fer ajustaments al pressupost. Bé, de fet, vaig donar-li tota la raó i vaig prometre-li que si jo estigués assegut en aquells escons, no permetria pas que es retallés cap assegurança. Emocionat pel meu discurs, va aplaudir-me i va afirmar que si jo fos al Govern otro gallo cantaría però el que no sap és que, si efectivament hi fos, en realitat ens lluiria més el pèl. 

Com ja ens temíem, va posar-se a ploure a càntars, segons el meu amic, però vaja, així entre nosaltres, us diré que plovia a bots i barrals, de fet. Aixoplugats a sota d'una teulada en un carreró no acabàvem d'estar còmodes i no vaig ser pas jo qui, de seguida, va constatar-ne el perquè: el meu company de passejada va exclamar que allà hi havia un contàiner ple de basura que feia molta peste i va ordenar que ens donéssim pressa a marxar. Malgrat les seves indicacions, a fi de fugir del contenidor d'escombraries, brossa o deixalles que tanta pudor feia, vam afanyar-nos (hi ha qui diria que vam cuitar) a marxar del lloc. D'una correguda, vam arribar al portal de casa seva i, abans d'entrar-hi, va dir-me que aniria de seguida a tombar-se un rato per descansar. Jo ja vaig entendre-ho: estava cansat i volia estirar-se una estona. També volia que ens despedíssim com a bons amics abans que jo marxés però, en comptes d'això, vam acomiadar-nos que és més català. 

Vaig tornar cap a casa meva i ja gairebé no plovia. Durant el camí de tornada vaig pensar que, si mai explicava aquesta conversa a ningú, li demanaria que entengués que el meu amic és nascut a terres castellanes i que, per tant, no li tingués massa en compte aquestes petites diferències entre el seu català i el que va llegar-nos Fabra.

Presentació del bloc

Hola a tothom,

Em dic Josep Xavier (Xavi) i sóc un estudiant de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Autònoma de Barcelona. El motiu que m'ha empès a crear aquest bloc és que m'agradaria compartir les meves inquietuds sobre el nostre idioma, el català, amb tothom de la xarxa que hi tingui interès. En aquest bloc vull que es parli de la llengua catalana a tots nivells (lingüístic, sociolinguiístic, gramàtic, literari, etc.) perquè crec que és un tema molt interessant per als qui ens agraden les lletres o, senzillament, per als qui sentim la llengua catalana com a nostra, l'estimem i en volem parlar.

Sé que, d'antuvi, aquest tema pot semblar avorrit o repel·lent a algunes persones però jo estic segur que agradarà a molta gent que tingui inquietuds, interès o simplement curiositat en aquest camp. Personalment, jo redactaré un article cada setmana i el penjaré al bloc per donar informació, curiositats i tema de debat als seguidors del bloc; procuraré que els articles siguin molt diferents i amens a fi de despertar l'interès dels lectors. 

Bé, això és tot. Espero que aquest bloc tingui molts seguidors i que serveixi per donar força vida a la nostra estimada llengua catalana. 

Salutacions,

J. Xavier