Petites diferències

L'altre dia passejava tranquil·lament pel carrer tot xerrant amb un amic meu que no té gaire traça amb el català. Em va fer gràcia, per començar, que em digués que si plovia agafaria paraigües abans de tornar a sortir, per la qual cosa jo em pregunto quants en deu portar ja que quan plou jo només n'agrafo un, de paraigua, i encara gràcies. 

Amb aquestes que, tot passejant, vam passar per davant d'una botiga de videojocs i el meu amic se'n va quedar mirant l'aparador; em va dir que mirés el lletrero que hi havia i, quan vaig haver entès que es referia al rètol, vaig veure que feien una oferta en videojocs amb la qual si en compraves dos te'n regalaven un tercer. Al meu acompanyant li va faltar temps per cridar a ple pulmó que allò era un txollu; tot i que a mi em va semblar més aviat una ganga o una bicoca: devien estar de liquidació. Malgrat tot, em va dir que tenia massa gastos i que no es podia pas permetre un derrotxe com aquell... Jo suposo que volia dir que tenia massa despeses i que, per tant, no es podia pas permetre un dispendi com aquell.

A mala hora se'm va acudir, poc després, preguntar-li de què treballaven els seus pares perquè em va explicar que son pare distribuïa productes al per major i sa mare els venia al per menor en una botigueta de barri. Com li hauria pogut explicar que son pare, en realitat, distribuïa a l'engròs i sa mare venia al detall?

Més tard, la conversa va fer un gir interessant: vam posar-nos a parlar de política. Vaig quedar bocabadat quan em va comentar que els polítics que hi havia assentats als escanys del Parlament es dedicaven a fotre'ns els nostres drets començant pel seguro mèdic, el qual, segons ell, havien retallat per fer ajustaments al pressupost. Bé, de fet, vaig donar-li tota la raó i vaig prometre-li que si jo estigués assegut en aquells escons, no permetria pas que es retallés cap assegurança. Emocionat pel meu discurs, va aplaudir-me i va afirmar que si jo fos al Govern otro gallo cantaría però el que no sap és que, si efectivament hi fos, en realitat ens lluiria més el pèl. 

Com ja ens temíem, va posar-se a ploure a càntars, segons el meu amic, però vaja, així entre nosaltres, us diré que plovia a bots i barrals, de fet. Aixoplugats a sota d'una teulada en un carreró no acabàvem d'estar còmodes i no vaig ser pas jo qui, de seguida, va constatar-ne el perquè: el meu company de passejada va exclamar que allà hi havia un contàiner ple de basura que feia molta peste i va ordenar que ens donéssim pressa a marxar. Malgrat les seves indicacions, a fi de fugir del contenidor d'escombraries, brossa o deixalles que tanta pudor feia, vam afanyar-nos (hi ha qui diria que vam cuitar) a marxar del lloc. D'una correguda, vam arribar al portal de casa seva i, abans d'entrar-hi, va dir-me que aniria de seguida a tombar-se un rato per descansar. Jo ja vaig entendre-ho: estava cansat i volia estirar-se una estona. També volia que ens despedíssim com a bons amics abans que jo marxés però, en comptes d'això, vam acomiadar-nos que és més català. 

Vaig tornar cap a casa meva i ja gairebé no plovia. Durant el camí de tornada vaig pensar que, si mai explicava aquesta conversa a ningú, li demanaria que entengués que el meu amic és nascut a terres castellanes i que, per tant, no li tingués massa en compte aquestes petites diferències entre el seu català i el que va llegar-nos Fabra.