Des que es va començar a regular la normativa del català, les institucions han procurat mantenir la llengua més o menys "pura" i respectar-ne les genuïnitat així com la normativa que va deixar-nos Pompeu Fabra. La gent al carrer, com tanmateix és evident, parla (per dir-ho d'alguna manera) com vol però si la llengua catalana ha pogut mantenir la genuïnitat que encara manté a dir d'avui, és gràcies a l'immens esforç que s'ha fet des de les institucions per lluitar contra la influència d'altres llengües (sobretot del castellà) i a la normativa establerta que va deixar-nos Fabra.
Després de la llarga nit del Franquisme, el català havia de tornar a normalitzar-se entre els seus parlants i, entre tantes d'altres, l'eina més important per aconseguir aquesta normalització va ser Televisió de Catalunya. Les dues generacions immediatament posteriors a la Transició democràtica dels anys 70 han après a parlar el català correctament en bona part gràcies a TV3. Les sèries, els programes i, posteriorment, també les pel·lícules íntegrament en català (un català mai perfecte al 100% a ulls d'un filòleg però molt respectuós amb la normativa i l'estàndard de l'idioma) van ensenyar a la joventut dels anys 80 i 90 molts aspectes de la llengua que no s'aprenien a l'escola i que, per desgràcia, tampoc a casa pel precedent del Franquisme que havien patit les generacions anteriors. En resum, TV3 va ser i encara és una peça clau per a la normalització i el manteniment del català.
Malgrat tot, en l'actualitat, aquesta peça clau comença a trontollar: es pot percebre fàcilment una mena d'"actualització", per dir-ho d'alguna manera, del llenguatge que s'utilitza darrerament a TV3; sembla que la cadena de televisió intenta adaptar la llengua a la manera de parlar que es generalitza entre la gent del carrer a la província i, sobretot, a la ciutat de Barcelona. El subdialecte barceloní, almenys el que es parla al carrer, està força empobrit: la gent tendeix a simplificar la sintaxi, a limitar el lèxic, a ometre les expressions, dites i refranys, etc. però, sobretot, a utilitzar paraules i expressions manllevades del castellà. TV3 sembla voler imitar-lo cada dia més i això és molt preocupant, atès que cada vegada es preocupen menys d'evitar els barbarismes i de fer servir expressions, dites i paraules molt nostrades perquè, en el mal parlat subdialecte barceloní (vulgarment conegut com a "xava") s'utilitzen poc o gens. L'exemple més evident d'aquest fet és que (sobretot al 3xl) s'està substituint l'article personal "en" (en Joan, en Xavier, etc.) per la forma col·loquial que se sol utilitzar a Barcelona i la seva rodalia, "el" (el Joan, el Xavier, etc.). També s'hi estan introduint mots que no són correctes en català i cada vegada es respecten menys certes normes de l'idioma; a més, n'eliminen gradualment les expressions i refranys més propis del català.
En primer lloc, el fet que molta gent tendeixi a parlar malament el català en ambients informals (cosa que és totalment normal i no té per què ser preocupant), no vol dir pas que els mitjans de comunicació hagin d'imitar-ho, perquè és aleshores quan una llengua realment està en perill; i, en segon lloc, l'audiència de TV3 no es limita, ni molt menys, a Barcelona. Si a un parlant de Barcelona o de la seva rodalia li sembla inadequat, més desagradarà als parlants d'altres territoris on determinats errors o simplificacions de la llengua mai no s'han generalitzat.
La conclusió d'aquest article és que Pompeu Fabra va haver-s'hi d'escarrassar molt per crear un estàndard policèntric que tingués en compte, més o menys, tots els dialectes del català i que és aquest el que hauria de fer servir una cadena de televisió que emet a tots els territoris catalanoparlants (deixant de banda la recent problemàtica al País Valencià), ja que aquest estàndard es basa en l'escriptura que tots els dialectes del català comparteixen fent concessions, per la qual cosa, és el que manté la llengua unida i, per tant, viva. A més, tenint en compte que el català està en una situació d'inferioritat en el context sociolingúístic, cal que els mitjans de comunicació (sobretot la televisió) siguin els que mantinguin la llengua viva i genuïna; si intenten imitar la degradació que la llengua pateix al carrer o prioritzen un subdialecte central en detriment de tots els altres, les formes pròpies del català es perdran i el català es fragmentarà, es dialectalitzarà i, finalment, desapareixerà. No podem pas permetre que allò que no han aconseguit ni el Franquisme, ni els tribunals espanyols, ni determinats partits polítics ho provoqui una mala tendència per part dels mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada