El català i la televisió

Des que es va començar a regular la normativa del català, les institucions han procurat mantenir la llengua més o menys "pura" i respectar-ne les genuïnitat així com la normativa que va deixar-nos Pompeu Fabra. La gent al carrer, com tanmateix és evident, parla (per dir-ho d'alguna manera) com vol però si la llengua catalana ha pogut mantenir la genuïnitat que encara manté a dir d'avui, és gràcies a l'immens esforç que s'ha fet des de les institucions per lluitar contra la influència d'altres llengües (sobretot del castellà) i a la normativa establerta que va deixar-nos Fabra.

Després de la llarga nit del Franquisme, el català havia de tornar a normalitzar-se entre els seus parlants i, entre tantes d'altres, l'eina més important per aconseguir aquesta normalització va ser Televisió de Catalunya. Les dues generacions immediatament posteriors a la Transició democràtica dels anys 70 han après a parlar el català correctament en bona part gràcies a TV3. Les sèries, els programes i, posteriorment, també les pel·lícules íntegrament en català (un català mai perfecte al 100% a ulls d'un filòleg però molt respectuós amb la normativa i l'estàndard de l'idioma) van ensenyar a la joventut dels anys 80 i 90 molts aspectes de la llengua que no s'aprenien a l'escola i que, per desgràcia, tampoc a casa pel precedent del Franquisme que havien patit les generacions anteriors. En resum, TV3 va ser i encara és una peça clau per a la normalització i el manteniment del català.

Malgrat tot, en l'actualitat, aquesta peça clau comença a trontollar: es pot percebre fàcilment una mena d'"actualització", per dir-ho d'alguna manera, del llenguatge que s'utilitza darrerament a TV3; sembla que la cadena de televisió intenta adaptar la llengua a la manera de parlar que es generalitza entre la gent del carrer a la província i, sobretot, a la ciutat de Barcelona. El subdialecte barceloní, almenys el que es parla al carrer, està força empobrit: la gent tendeix a simplificar la sintaxi, a limitar el lèxic, a ometre les expressions, dites i refranys, etc. però, sobretot, a utilitzar paraules i expressions manllevades del castellà. TV3 sembla voler imitar-lo cada dia més i això és molt preocupant, atès que cada vegada es preocupen menys d'evitar els barbarismes i de fer servir expressions, dites i paraules molt nostrades perquè, en el mal parlat subdialecte barceloní (vulgarment conegut com a "xava") s'utilitzen poc o gens. L'exemple més evident d'aquest fet és que (sobretot al 3xl) s'està substituint l'article personal "en" (en Joan, en Xavier, etc.) per la forma col·loquial que se sol utilitzar a Barcelona i la seva rodalia, "el" (el Joan, el Xavier, etc.). També s'hi estan introduint mots que no són correctes en català i cada vegada es respecten menys certes normes de l'idioma; a més, n'eliminen gradualment les expressions i refranys més propis del català.

En primer lloc, el fet que molta gent tendeixi a parlar malament el català en ambients informals (cosa que és totalment normal i no té per què ser preocupant), no vol dir pas que els mitjans de comunicació hagin d'imitar-ho, perquè és aleshores quan una llengua realment està en perill; i, en segon lloc, l'audiència de TV3 no es limita, ni molt menys, a Barcelona. Si a un parlant de Barcelona o de la seva rodalia li sembla inadequat, més desagradarà als parlants d'altres territoris on determinats errors o simplificacions de la llengua mai no s'han generalitzat.

La conclusió d'aquest article és que Pompeu Fabra va haver-s'hi d'escarrassar molt per crear un estàndard policèntric que tingués en compte, més o menys, tots els dialectes del català i que és aquest el que hauria de fer servir una cadena de televisió que emet a tots els territoris catalanoparlants (deixant de banda la recent problemàtica al País Valencià), ja que aquest estàndard es basa en l'escriptura que tots els dialectes del català comparteixen fent concessions, per la qual cosa, és el que manté la llengua unida i, per tant, viva. A més, tenint en compte que el català està en una situació d'inferioritat en el context sociolingúístic, cal que els mitjans de comunicació (sobretot la televisió) siguin els que mantinguin la llengua viva i genuïna; si intenten imitar la degradació que la llengua pateix al carrer o prioritzen un subdialecte central en detriment de tots els altres, les formes pròpies del català es perdran i el català es fragmentarà, es dialectalitzarà i, finalment, desapareixerà. No podem pas permetre que allò que no han aconseguit ni el Franquisme, ni els tribunals espanyols, ni determinats partits polítics ho provoqui una mala tendència per part dels mitjans de comunicació.

La immersió lingüística

Volia encetar aquesta nova etapa d'articles al bloc amb altres temes però els esdeveniments recents que afecten el català i la seva situació social exigeixen un artcile dedicat exclusivament al tema.

Un esdeveniment inesperat ha sacsejat la societat catalana pocs dies abans que comencés el curs escolar d'enguany: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una sentència que ratificava la del Tribunal Suprem espanyol (TS), segons la qual el castellà havia de ser reintroduït com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya juntament amb el català, acabant així, amb el sistema d'immesrsió lingüística. El TSJC va donar un ultimàtum al Govern de la Generalitat: el Govern tenia dos mesos per acatar la sentència.

Tot i que sembla que aquest intent ha fracassat, és evident que hi ha interessos de posar fi al sistema d'immersió lingüística, un sistema que ha servit amb èxit absolut perquè la població de Catalunya conegués les dues llengües oficials del Principat durant els darrers trenta anys. Aquest sistema és integrador: no segrega la població per la llengua d'origen i, a més, sembla l'única via efectiva per mantenir viu i fort el català des de l'ensenyament. Per acabar, cal dir que la immersió lingüística és un sistema admirat i aplaudit tant per la UNESCO com per la UE i molts dels seus països membres.

Les persones que lluiten contra un sistema que sembla no tenir més que avantatges ho fan exclusivament amb finalitats polítiques o electoralistes; ja es va esmentar en aquest bloc fins a quin punt és perillós i nociu per a la llengua el fet que sigui utilitzada com a arma política contra aquells qui la defensen. Tant si aquestes persones han aconseguit algun de llurs objectius amb aquest nou intent contra la llengua com si no, els qui la defensem no podem pas deixar de fer-ho ni afluixar perquè la nostra llengua, el català, està amenaçada per molts i molt diversos perills que ens impedeixen garantir la seva supervivència a mitjà i llarg termini.

Hem de tenir molt present que la immersió lingüística és dels pilars que manté més o menys cohesionada una societat tan extraordinàriament diversa com la catalana i si, com pretenen alguns, la societat queda fragmentada, el país no avançarà positivament per a ningú, independentment de la ideologia que es tingui. La situació del català és molt complexa ja que, per començar, està mancat d'un requisit bàsic per a qualsevol llengua que vulgui garantir la seva supervivència: tenir un Estat al darrere que la defensi i la potencïi; malgrat això i contra tot pronòstic, és una llengua molt viva i amb un fort pes social. Pel que fa a l'efecte que té l'idioma com a element social i diferentcial nacional, cal dir que el català és l'element bàsic que atorga a Catalunya l'estatus de nació i que, de la mateixa manera que Irlanda no hauria sobreviscut pas com a nació si no hagués estat per la religió (tret diferencial dels irlandesos respecte els britànics), Catalunya tampoc no sobreviurà com a nació sense l'idioma, atès que és el tret diferencial dels catalans respecte la resta d'espanyols. Aquesta diferenciació és precisament el que dóna cohesió social i unitat al poble de Catalunya.

En poques paraules, cal defensar el català, no només per raons culturals i històriques (que ja són importants), sinó també perquè compleix una funció social bàsica i imprescindible. No podem pas permetre que els nens siguin conscienciats, des de ben petits, que l'idioma d'origen és un tret segregador o ens trobaríem, per exemple, que, a l'hora de l'esbarjo, els nens jugarien a futbol catalans contra castellans; altrament dit, tindríem una societat dividida o segregada.

Per tot això, cal defensar la immersió i, més globalment, l'idioma català. Com va dir l'escriptor Màrius Serra, del dret i a l'inrevés: CATALÀ - ÁLATAC!!!