L'educació lingüística

Un dels factors que més dificulten la promoció, expansió i supervivència de la llengua catalana és, precisament, un mal costum dels catalanoparlants: quan hom se'ls adreça en una altra llengua (en castellà, principalment), les persones la llengua pròpia de les quals és el català tendeixen a canviar de llengua en favor de l'interlocutor malgrat que sàpiguen que aquest els entendria perfectament en català. Aquesta tendència és tan forta entre els parlants del català que pràcticament ha esdevingut un impuls bàsic que gairebé tothom té quan se li parla en castellà (o en una altra llengua). Tot els parlants de català haurien de preguntar-se per què: amb aquesta tendència, se subordina el català a un nivell inferior, és com si fos menys important, menys correcte parlar en català que en una altra llengua. Les raons que, de manera més o menys conscient, tenen els parlants per "autojustificar-se" solen ser l'educació o el fet que realment, encara que sigui de manera subconscient, consideren el català d'alguna manera inferior al castellà o a altres idiomes.

L'"argument" de l'educació és absolutament fal·laç: no s'és més educat per renunciar a la pròpia llengua, ans al contrari: l'educació lingüística consisteix, precisament, a parlar sempre en la llengua que és pròpia del territori on es troba cadascú; d'aquesta manera, l'única manera de mantenir l'educació lingüística, per exemple, a Catalunya és parlant en català (en occità a la Vall d'Aran).

Naturalment, pel fet que el català tingui menys parlants que el castellà o el francès, no és pas una llengua "pitjor" i no hauria de suposar cap problema (ni molt menys cap vergonya) adreçar-se en català als castellanoparlants. Aquest problema el català ja l'ha patit a la Catalunya del Nord on, com que el català no va estar-hi regularitzat fins el 2007, la gent s'avergonyia de parlar-lo, molt especialment la gent jove (cosa que és extremadament preocupant) perquè, sense regularització, era un parlar provincià i impropi dels registres formals o cultes.

En conclusió, que no hi ha cap excusa per trair la llengua pròpia quan l'interlocutor l'entén. La gent que ve de fora ha d'entendre que la llengua catalana és una cosa viva i potent, altrament, resultarà molt difícil integrar-los, molt especialment en un país on, com tots sabem, s'ha pres l'idioma de bandera. Quina credibilitat tindrà defensar la importància de la llengua catalana si àdhuc els seus parlants natius l'abandonen amb tanta facilitat?

Una mica d'ortografia: la dièresi

La dièresi és un signe gràfic consistent en dos puntets sobre la i o la u que cal utilitzar en català en determinades ocasions amb el qual la gent sol tenir problemes a l'hora de decidir si cal o no fer-lo servir. Heus aquí una explicació de quan i com cal posar dièresi:

La dièresi, en català, només és present a la i i a la u. En el cas de la u és ben senzill: es posa dièresi sobre aquesta vocal sempre que es pronuncia en un context en el qual se sol emmudir, és a dir, a les u després de g i abans d'e o i (a gue, gui, que i qui la u no sona; cal afegir-hi dièresi perquè ho faci: güe, güi, qüe i qüi). Verbigràcia: a següent, pingüí, qüestió i aqüífer, la u es pronuncia però a guerra, guitarra, quelcom i quilo no.

Quan és present a la i, la dièresi porta més complicacions: cal afegir dièresi a la i quan aquesta està en contacte amb una altra vocal (d'aquest contacte se'n diu diftong) i volem separar-les de manera que la i soni més; d'aquesta manera, quan hi ha dues vocals en contacte i una d'elles és la i, si aquesta i és tònica, cal afegir-hi dièresi. Fixeu-vos que a paraules com mainadera, almoina o eina la i sona poc (d'aquesta i que "sona poc" se'n diu semivocal) perquè queda eclipsada per la vocal tònica amb la qual està en contacte. A mots com raïm, agraïment o cuneïforme la i sona més perquè la dièresi trenca el diftong i la separa de l'altra vocal, amb la qual cosa ja no queda eclipsada. La u, que també pot pronunciar-se semivocàlica si està en contacte amb una vocal tònica, també pot portar dièresi si cal trencar-ne el diftong (peülla, reüll, etc.); tot i així, els casos en què la u porta dièresi per complir aquesta funció són molt escassos en català.

Malgrat que sapiguem quan i com cal emprar la dièresi, val a dir que hi ha excepcions: hi ha un seguit de casos en els quals caldria aplicar la dièresi d'acord amb les explicacions anteriors però la normativa ens indica que no ho hem de fer. Aquestes excepcions són les següents:

1-  La funció que fa la dièresi la pot fer un accent i, de fet, l'accent és la marca gràfica que cal fer servir en català per indicar que una vocal és tònica d'acord amb les normes d'accentuació. per tant, si la normativa ens permet de fer servir un accent, cal utilitzar-lo en lloc de la dièresi. Tenint en compte que les normes d'accentuació ens indiquen que cal accentuar les paraules agudes acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in; les planes no acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in i totes les esdrúixoles, ens trobarem casos com Lluís, paraula aguda acabada en is, per tant, com que la norma ens permet accentuar-la, cal fer-ho. Ara bé, de la mateixa manera, tenim el seu homònim femení, Lluïsa, el qual és un mot pla acabat en a; com que la normativa ens impedeix posar-li accent, cal fer servir la dièresi (altres exemples: país, països; agraïen, agraíem, etc.) Com a curiositat, el castellà és un idioma que no fa servir la dièresi per això i, simplement, es permet el luxe de saltar-se les normes d'accentuació quan cal trencar un diftong.

2- Tampoc no es posa dièresi a les paraules acabades en -ista o -isme, encara que la seva pronúncia ho requereix (judaisme, ateisme, egoista, etc.)

3- Els infinitius, els gerundis, els futurs i els condicionals tampoc no poden portar dièresi (maleir, maleint, maleiria, maleiré; agrair, agraint, agrairia, agrairé).

4- Els noms que comencen per determinats prefixos tampoc no porten dièresi perquè són tractats com a mots compostos: antiinflamatori, neoimperialisme, semiinducció etc.