L'educació lingüística

Un dels factors que més dificulten la promoció, expansió i supervivència de la llengua catalana és, precisament, un mal costum dels catalanoparlants: quan hom se'ls adreça en una altra llengua (en castellà, principalment), les persones la llengua pròpia de les quals és el català tendeixen a canviar de llengua en favor de l'interlocutor malgrat que sàpiguen que aquest els entendria perfectament en català. Aquesta tendència és tan forta entre els parlants del català que pràcticament ha esdevingut un impuls bàsic que gairebé tothom té quan se li parla en castellà (o en una altra llengua). Tot els parlants de català haurien de preguntar-se per què: amb aquesta tendència, se subordina el català a un nivell inferior, és com si fos menys important, menys correcte parlar en català que en una altra llengua. Les raons que, de manera més o menys conscient, tenen els parlants per "autojustificar-se" solen ser l'educació o el fet que realment, encara que sigui de manera subconscient, consideren el català d'alguna manera inferior al castellà o a altres idiomes.

L'"argument" de l'educació és absolutament fal·laç: no s'és més educat per renunciar a la pròpia llengua, ans al contrari: l'educació lingüística consisteix, precisament, a parlar sempre en la llengua que és pròpia del territori on es troba cadascú; d'aquesta manera, l'única manera de mantenir l'educació lingüística, per exemple, a Catalunya és parlant en català (en occità a la Vall d'Aran).

Naturalment, pel fet que el català tingui menys parlants que el castellà o el francès, no és pas una llengua "pitjor" i no hauria de suposar cap problema (ni molt menys cap vergonya) adreçar-se en català als castellanoparlants. Aquest problema el català ja l'ha patit a la Catalunya del Nord on, com que el català no va estar-hi regularitzat fins el 2007, la gent s'avergonyia de parlar-lo, molt especialment la gent jove (cosa que és extremadament preocupant) perquè, sense regularització, era un parlar provincià i impropi dels registres formals o cultes.

En conclusió, que no hi ha cap excusa per trair la llengua pròpia quan l'interlocutor l'entén. La gent que ve de fora ha d'entendre que la llengua catalana és una cosa viva i potent, altrament, resultarà molt difícil integrar-los, molt especialment en un país on, com tots sabem, s'ha pres l'idioma de bandera. Quina credibilitat tindrà defensar la importància de la llengua catalana si àdhuc els seus parlants natius l'abandonen amb tanta facilitat?