L'educació lingüística

Un dels factors que més dificulten la promoció, expansió i supervivència de la llengua catalana és, precisament, un mal costum dels catalanoparlants: quan hom se'ls adreça en una altra llengua (en castellà, principalment), les persones la llengua pròpia de les quals és el català tendeixen a canviar de llengua en favor de l'interlocutor malgrat que sàpiguen que aquest els entendria perfectament en català. Aquesta tendència és tan forta entre els parlants del català que pràcticament ha esdevingut un impuls bàsic que gairebé tothom té quan se li parla en castellà (o en una altra llengua). Tot els parlants de català haurien de preguntar-se per què: amb aquesta tendència, se subordina el català a un nivell inferior, és com si fos menys important, menys correcte parlar en català que en una altra llengua. Les raons que, de manera més o menys conscient, tenen els parlants per "autojustificar-se" solen ser l'educació o el fet que realment, encara que sigui de manera subconscient, consideren el català d'alguna manera inferior al castellà o a altres idiomes.

L'"argument" de l'educació és absolutament fal·laç: no s'és més educat per renunciar a la pròpia llengua, ans al contrari: l'educació lingüística consisteix, precisament, a parlar sempre en la llengua que és pròpia del territori on es troba cadascú; d'aquesta manera, l'única manera de mantenir l'educació lingüística, per exemple, a Catalunya és parlant en català (en occità a la Vall d'Aran).

Naturalment, pel fet que el català tingui menys parlants que el castellà o el francès, no és pas una llengua "pitjor" i no hauria de suposar cap problema (ni molt menys cap vergonya) adreçar-se en català als castellanoparlants. Aquest problema el català ja l'ha patit a la Catalunya del Nord on, com que el català no va estar-hi regularitzat fins el 2007, la gent s'avergonyia de parlar-lo, molt especialment la gent jove (cosa que és extremadament preocupant) perquè, sense regularització, era un parlar provincià i impropi dels registres formals o cultes.

En conclusió, que no hi ha cap excusa per trair la llengua pròpia quan l'interlocutor l'entén. La gent que ve de fora ha d'entendre que la llengua catalana és una cosa viva i potent, altrament, resultarà molt difícil integrar-los, molt especialment en un país on, com tots sabem, s'ha pres l'idioma de bandera. Quina credibilitat tindrà defensar la importància de la llengua catalana si àdhuc els seus parlants natius l'abandonen amb tanta facilitat?

Una mica d'ortografia: la dièresi

La dièresi és un signe gràfic consistent en dos puntets sobre la i o la u que cal utilitzar en català en determinades ocasions amb el qual la gent sol tenir problemes a l'hora de decidir si cal o no fer-lo servir. Heus aquí una explicació de quan i com cal posar dièresi:

La dièresi, en català, només és present a la i i a la u. En el cas de la u és ben senzill: es posa dièresi sobre aquesta vocal sempre que es pronuncia en un context en el qual se sol emmudir, és a dir, a les u després de g i abans d'e o i (a gue, gui, que i qui la u no sona; cal afegir-hi dièresi perquè ho faci: güe, güi, qüe i qüi). Verbigràcia: a següent, pingüí, qüestió i aqüífer, la u es pronuncia però a guerra, guitarra, quelcom i quilo no.

Quan és present a la i, la dièresi porta més complicacions: cal afegir dièresi a la i quan aquesta està en contacte amb una altra vocal (d'aquest contacte se'n diu diftong) i volem separar-les de manera que la i soni més; d'aquesta manera, quan hi ha dues vocals en contacte i una d'elles és la i, si aquesta i és tònica, cal afegir-hi dièresi. Fixeu-vos que a paraules com mainadera, almoina o eina la i sona poc (d'aquesta i que "sona poc" se'n diu semivocal) perquè queda eclipsada per la vocal tònica amb la qual està en contacte. A mots com raïm, agraïment o cuneïforme la i sona més perquè la dièresi trenca el diftong i la separa de l'altra vocal, amb la qual cosa ja no queda eclipsada. La u, que també pot pronunciar-se semivocàlica si està en contacte amb una vocal tònica, també pot portar dièresi si cal trencar-ne el diftong (peülla, reüll, etc.); tot i així, els casos en què la u porta dièresi per complir aquesta funció són molt escassos en català.

Malgrat que sapiguem quan i com cal emprar la dièresi, val a dir que hi ha excepcions: hi ha un seguit de casos en els quals caldria aplicar la dièresi d'acord amb les explicacions anteriors però la normativa ens indica que no ho hem de fer. Aquestes excepcions són les següents:

1-  La funció que fa la dièresi la pot fer un accent i, de fet, l'accent és la marca gràfica que cal fer servir en català per indicar que una vocal és tònica d'acord amb les normes d'accentuació. per tant, si la normativa ens permet de fer servir un accent, cal utilitzar-lo en lloc de la dièresi. Tenint en compte que les normes d'accentuació ens indiquen que cal accentuar les paraules agudes acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in; les planes no acabades en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in i totes les esdrúixoles, ens trobarem casos com Lluís, paraula aguda acabada en is, per tant, com que la norma ens permet accentuar-la, cal fer-ho. Ara bé, de la mateixa manera, tenim el seu homònim femení, Lluïsa, el qual és un mot pla acabat en a; com que la normativa ens impedeix posar-li accent, cal fer servir la dièresi (altres exemples: país, països; agraïen, agraíem, etc.) Com a curiositat, el castellà és un idioma que no fa servir la dièresi per això i, simplement, es permet el luxe de saltar-se les normes d'accentuació quan cal trencar un diftong.

2- Tampoc no es posa dièresi a les paraules acabades en -ista o -isme, encara que la seva pronúncia ho requereix (judaisme, ateisme, egoista, etc.)

3- Els infinitius, els gerundis, els futurs i els condicionals tampoc no poden portar dièresi (maleir, maleint, maleiria, maleiré; agrair, agraint, agrairia, agrairé).

4- Els noms que comencen per determinats prefixos tampoc no porten dièresi perquè són tractats com a mots compostos: antiinflamatori, neoimperialisme, semiinducció etc.

   

El català i la televisió

Des que es va començar a regular la normativa del català, les institucions han procurat mantenir la llengua més o menys "pura" i respectar-ne les genuïnitat així com la normativa que va deixar-nos Pompeu Fabra. La gent al carrer, com tanmateix és evident, parla (per dir-ho d'alguna manera) com vol però si la llengua catalana ha pogut mantenir la genuïnitat que encara manté a dir d'avui, és gràcies a l'immens esforç que s'ha fet des de les institucions per lluitar contra la influència d'altres llengües (sobretot del castellà) i a la normativa establerta que va deixar-nos Fabra.

Després de la llarga nit del Franquisme, el català havia de tornar a normalitzar-se entre els seus parlants i, entre tantes d'altres, l'eina més important per aconseguir aquesta normalització va ser Televisió de Catalunya. Les dues generacions immediatament posteriors a la Transició democràtica dels anys 70 han après a parlar el català correctament en bona part gràcies a TV3. Les sèries, els programes i, posteriorment, també les pel·lícules íntegrament en català (un català mai perfecte al 100% a ulls d'un filòleg però molt respectuós amb la normativa i l'estàndard de l'idioma) van ensenyar a la joventut dels anys 80 i 90 molts aspectes de la llengua que no s'aprenien a l'escola i que, per desgràcia, tampoc a casa pel precedent del Franquisme que havien patit les generacions anteriors. En resum, TV3 va ser i encara és una peça clau per a la normalització i el manteniment del català.

Malgrat tot, en l'actualitat, aquesta peça clau comença a trontollar: es pot percebre fàcilment una mena d'"actualització", per dir-ho d'alguna manera, del llenguatge que s'utilitza darrerament a TV3; sembla que la cadena de televisió intenta adaptar la llengua a la manera de parlar que es generalitza entre la gent del carrer a la província i, sobretot, a la ciutat de Barcelona. El subdialecte barceloní, almenys el que es parla al carrer, està força empobrit: la gent tendeix a simplificar la sintaxi, a limitar el lèxic, a ometre les expressions, dites i refranys, etc. però, sobretot, a utilitzar paraules i expressions manllevades del castellà. TV3 sembla voler imitar-lo cada dia més i això és molt preocupant, atès que cada vegada es preocupen menys d'evitar els barbarismes i de fer servir expressions, dites i paraules molt nostrades perquè, en el mal parlat subdialecte barceloní (vulgarment conegut com a "xava") s'utilitzen poc o gens. L'exemple més evident d'aquest fet és que (sobretot al 3xl) s'està substituint l'article personal "en" (en Joan, en Xavier, etc.) per la forma col·loquial que se sol utilitzar a Barcelona i la seva rodalia, "el" (el Joan, el Xavier, etc.). També s'hi estan introduint mots que no són correctes en català i cada vegada es respecten menys certes normes de l'idioma; a més, n'eliminen gradualment les expressions i refranys més propis del català.

En primer lloc, el fet que molta gent tendeixi a parlar malament el català en ambients informals (cosa que és totalment normal i no té per què ser preocupant), no vol dir pas que els mitjans de comunicació hagin d'imitar-ho, perquè és aleshores quan una llengua realment està en perill; i, en segon lloc, l'audiència de TV3 no es limita, ni molt menys, a Barcelona. Si a un parlant de Barcelona o de la seva rodalia li sembla inadequat, més desagradarà als parlants d'altres territoris on determinats errors o simplificacions de la llengua mai no s'han generalitzat.

La conclusió d'aquest article és que Pompeu Fabra va haver-s'hi d'escarrassar molt per crear un estàndard policèntric que tingués en compte, més o menys, tots els dialectes del català i que és aquest el que hauria de fer servir una cadena de televisió que emet a tots els territoris catalanoparlants (deixant de banda la recent problemàtica al País Valencià), ja que aquest estàndard es basa en l'escriptura que tots els dialectes del català comparteixen fent concessions, per la qual cosa, és el que manté la llengua unida i, per tant, viva. A més, tenint en compte que el català està en una situació d'inferioritat en el context sociolingúístic, cal que els mitjans de comunicació (sobretot la televisió) siguin els que mantinguin la llengua viva i genuïna; si intenten imitar la degradació que la llengua pateix al carrer o prioritzen un subdialecte central en detriment de tots els altres, les formes pròpies del català es perdran i el català es fragmentarà, es dialectalitzarà i, finalment, desapareixerà. No podem pas permetre que allò que no han aconseguit ni el Franquisme, ni els tribunals espanyols, ni determinats partits polítics ho provoqui una mala tendència per part dels mitjans de comunicació.

La immersió lingüística

Volia encetar aquesta nova etapa d'articles al bloc amb altres temes però els esdeveniments recents que afecten el català i la seva situació social exigeixen un artcile dedicat exclusivament al tema.

Un esdeveniment inesperat ha sacsejat la societat catalana pocs dies abans que comencés el curs escolar d'enguany: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una sentència que ratificava la del Tribunal Suprem espanyol (TS), segons la qual el castellà havia de ser reintroduït com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya juntament amb el català, acabant així, amb el sistema d'immesrsió lingüística. El TSJC va donar un ultimàtum al Govern de la Generalitat: el Govern tenia dos mesos per acatar la sentència.

Tot i que sembla que aquest intent ha fracassat, és evident que hi ha interessos de posar fi al sistema d'immersió lingüística, un sistema que ha servit amb èxit absolut perquè la població de Catalunya conegués les dues llengües oficials del Principat durant els darrers trenta anys. Aquest sistema és integrador: no segrega la població per la llengua d'origen i, a més, sembla l'única via efectiva per mantenir viu i fort el català des de l'ensenyament. Per acabar, cal dir que la immersió lingüística és un sistema admirat i aplaudit tant per la UNESCO com per la UE i molts dels seus països membres.

Les persones que lluiten contra un sistema que sembla no tenir més que avantatges ho fan exclusivament amb finalitats polítiques o electoralistes; ja es va esmentar en aquest bloc fins a quin punt és perillós i nociu per a la llengua el fet que sigui utilitzada com a arma política contra aquells qui la defensen. Tant si aquestes persones han aconseguit algun de llurs objectius amb aquest nou intent contra la llengua com si no, els qui la defensem no podem pas deixar de fer-ho ni afluixar perquè la nostra llengua, el català, està amenaçada per molts i molt diversos perills que ens impedeixen garantir la seva supervivència a mitjà i llarg termini.

Hem de tenir molt present que la immersió lingüística és dels pilars que manté més o menys cohesionada una societat tan extraordinàriament diversa com la catalana i si, com pretenen alguns, la societat queda fragmentada, el país no avançarà positivament per a ningú, independentment de la ideologia que es tingui. La situació del català és molt complexa ja que, per començar, està mancat d'un requisit bàsic per a qualsevol llengua que vulgui garantir la seva supervivència: tenir un Estat al darrere que la defensi i la potencïi; malgrat això i contra tot pronòstic, és una llengua molt viva i amb un fort pes social. Pel que fa a l'efecte que té l'idioma com a element social i diferentcial nacional, cal dir que el català és l'element bàsic que atorga a Catalunya l'estatus de nació i que, de la mateixa manera que Irlanda no hauria sobreviscut pas com a nació si no hagués estat per la religió (tret diferencial dels irlandesos respecte els britànics), Catalunya tampoc no sobreviurà com a nació sense l'idioma, atès que és el tret diferencial dels catalans respecte la resta d'espanyols. Aquesta diferenciació és precisament el que dóna cohesió social i unitat al poble de Catalunya.

En poques paraules, cal defensar el català, no només per raons culturals i històriques (que ja són importants), sinó també perquè compleix una funció social bàsica i imprescindible. No podem pas permetre que els nens siguin conscienciats, des de ben petits, que l'idioma d'origen és un tret segregador o ens trobaríem, per exemple, que, a l'hora de l'esbarjo, els nens jugarien a futbol catalans contra castellans; altrament dit, tindríem una societat dividida o segregada.

Per tot això, cal defensar la immersió i, més globalment, l'idioma català. Com va dir l'escriptor Màrius Serra, del dret i a l'inrevés: CATALÀ - ÁLATAC!!!

Vacances!!!

L'estiu ja ha arribat i, tenint en compte que tots volem i necessitem un descans, aquest blog romandrà inactiu durant els mesos de juliol i agost. D'aquesta manera, tots podrem descansar i jo tindré temps per preparar nous temes i reprendre les publicacions al setembre amb les piles carregades. Vull aprofitar l'ocasió donar les gràcies a tots els qui llegiu regularment les meves publicacions; espero que ho continueu fent a partir del setembre.

Salutacions a tothom,

J. Xavier

Els manlleus i les llengües en contacte

Tenint en compte el fort procés de globalització pel qual està passant el món actual, és evident que les llengües entren en contacte de manera inevitable, consegüentment, s'influeixen les unes a les altres. Ben segur que totes les llengües han rebut, en un moment o altre, influència d'altres idiomes, cosa que les ha alterades. Arran d'això es dóna el que en filologia es coneix com a manlleus, és a dir, elements lingüístics (paraules, principalment) que són propis d'una llengua A i que una llengua B els adapta al seu lèxic o gramàtica per influència de la lengua A. És el que se solia conèixer amb el nom de "barbarisme", que ve de "bàrbar", paraula que, malgrat les connotacions que té avui dia, en els seus orígens significava "estranger" o "de fora". De manlleus o barbarismes n'hi ha de moltes tipus: castellanismes (provinents del castellà), gal·licismes (del francès), anglicismes (de l'anglès), etc. Evidentment, a alguns idiomes (sobretot al castellà) també hi ha catalanismes, és a dir, manlleus provinents del català.

El fenòmen dels manlleus és fàcil d'explicar i d'entendre, sobretot en el context actual, però la gran pregunta que es fan els filòlegs és la següent: els manlleus enriqueixen les llengües o bé les distorsionen negativament? Les respostes donades a aquesta pregunta són moltes i molt diverses, sobretot perquè planteja moltes preguntes addicionals com, per exemple, quina actitud han de tenir les autoritats lingüístiques davant d'aquest fenomen, com cal educar la població perquè faci servir o no els manlleus depenent de si s'arriba o no a la conclusió que són un afegit positiu a la llengua, fins a quin punt cal ser tolerant amb l'ús dels manlleus o amb la seva acceptació, quines diferències hi ha entre l'ús dels manlleus en el llenguatge oral i en el llenguatge escrit, etc.

La realitat és que els manlleus han enriquit les llengües i això és innegable ja que, per posar un exemple, gairebé tots els substantius que fan referència a elements que fa segles no existien són manlleus adaptats i això ha passat a totes les llengües del món per molt majoritàries que siguin, tots els neologismes han estat adaptats a partir d'un manlleu, la majoria de l'anglès però també molts del francès.

Ara bé, hi ha diferents tipus de manlleus; per començar, hi ha manlleus que estan justificats i manlleus que no: està molt justificat qualsevol manlleu de neologismes dels quals l'idioma propi no tenia cap referència. Què faríem, per exemple, sense l'ordinador (del francès ordinateur) o bé la computadora (de l'anglès computer)? En català no hi ha pas cap mot genuí que hi faci referència i, per tant, ens cal el manlleu. Un altre aspecte que cal tenir en compte, és el fet que els manlleus es poden classificar en dos tipus: els que s'agafen d'un idioma d'origen i s'incorporen tal com són a l'idioma receptor (per exemple, "kitsch", mot provinent de l'alemany present al diccionari de l'IEC tal qual està escrit aquí) i els que s'agafen de l'idioma d'origen però s'adapten a la fonètica i l'escriputra de l'idioma que els ha de rebre (com el cas del francès ordinateur, terme que s'ha adaptat a la gramàtica catalana com "ordinador").

Cada llengua és diferent i es troba en una situació diferent, per la qual cosa, els manlleus també hi tenen un efecte diferent però, en el cas del català, el problema és la gran quantitat de manlleus que agafa de les llengües amb les quals ha de conviure, sobretot del castellà, atès que la població catalanoparlant els agafa no pas perquè la llengua els necessiti sinó per desconeixement dels termes genuïns; aquestes errades "s'encomanen" entre els parlants. A més, la influència del castellà sobre el català és especialment greu perquè no només substitueix termes i paraules sinó també estructures sintàctiques, expressions, dites, etc. Això és, en part, semblant al procés que gairebé totes les llengües del món pateixen principalment per culpa de la influència de l'anglès però, en el cas del català, per influència del castellà i del francès, aquest procés es produeix de manera molt més ràpida i demolidora pel lèxic i la gramàtica genuïns de l'idioma atès que no hi ha cap parlant de català que sigui monolingüe i que la situació social del català històricament sempre ho ha facilitat molt. Una conseqüència molt greu i molt evident de la influència del castellà sobre el català és que el català ha perdut completament el registre vulgar, ja que el aquest registre, actualment, és un català castellanitzat. Ningú no insulta ni renega amb termes genuïnament catalans, ans el que fa la gent és importar-ne del castellà. Semblantment, alguns idiomes comencen a patir una gran degeneració per la influència de l'anglès, malgrat que alguns són idiomes majoritaris o d'estat: és el cas del japonès o de l'alemany, a més, tot apunta que al castellà també li acabarà passant. Tot i així, com és evident, aquests processos són molt menys preocupants en aquestes llengües, ja que el nivell d'assimilació d'una llengua per part d'una altra és directament proporcional a la influència que una exerceix sobre l'altra i la influència de l'anglès sobre les grans llengües del món encara no és pas comparable a la del castellà sobre el català.

Aquest tema és molt extens i té molts aspectes que val la pena comentar, per això, aquest article podria ser espectacularment llarg però cal intentar sintetitzar-lo amb una conclusió, que, en el cas del català, és que els manlleus han enriquit l'idioma però també poden degradar-lo fins al punt de posar-lo en perill; els neologismes que s'han importat d'altres idiomes són necessaris però cal adaptar-los a la gramàtica del català per tal de mantenir la puresa de l'idioma. A més, cal lluitar contra la influència que el castellà i el francès exerceixen sobre el català o podrien acabar per dialectalitzar-lo: cal recuperar i mantenir les paraules, expressions, dites i estructures sintàctiques que es van perdent amb cada generació i que són pròpies del català. Els mitjans de comunicació haurien de contribuir-hi molt i, actualment, la seva contribució a la puresa de la llengua és clarament insuficient. Tant per al català com per a qualsevol altra llengua, cal prevenir també la influència de l'anglès, que cada dia és més important. Les autoritats lingüístiques poden decidir i intentar conscienciar la gent però si la població no té la iniciativa de defensar allò que és genuí, no hi haurà res a fer.

El català i el nacionalisme

La majoria de nacions sense Estat d'Europa s'han adaptat a l'idioma de l'Estat que les governa per una qüestió de comoditat i pragmatisme en detriment de la llengua pròpia; algunes d'aquestes nacions, Irlanda, per exemple, han mantingut la supremacia de la llengua de la seva antiga metròpoli àdhuc havent aconseguit la plena sobirania. Per als irlandesos, com per a moltes altres nacions, és molt més còmode i pràctic limitar-se a una llengua de gran abast a nivell mundial, com és l'anglès (i com també ho són el castellà i el francès, entre d'altres) que no pas molestar-se a potenciar una llengua minoritzada. Hi ha molts països a Europa i al món que es regeixen per aquesta manera de pensar però no és pas el cas de Catalunya: el nacionalisme català sempre ha tingut l'idioma com a principal bandera i el seu objectiu primordial és i sempre ha estat el manteniment i la potenciació del mateix. Tradicionalment, el nacionalisme català, el catalanisme, ha estat un moviment regionalista, autonomista o federalista però no independentista. És un cas curiós, ja que molts nacionalismes a Europa reclamen la plena sobirania de les nacions que volen representar però, en canvi, no presten pas tanta atenció a la llengua que parlen els components d'aquestes nacions, si és que en parlen una de diferent de la que es parla al conjunt de l'Estat on es troben atès que, en molts casos, no és així.

El fet que el catalanisme doni tanta importància a la llengua té avantatges i desavantatges: gràcies a aquest fet, tots els nacionalsites parlen català, el defensen i el potencien perquè ja és com una norma no escrita entre els catalanistes independentment del tipus de nacionalisme que defensin (autonomisme, independència, federalisme, etc.). Aquesta situació també ha creat una sensació entre una part la ciutadania d'haver de parlar el català com un hàbit políticament correcte (sobretot en l'àmbit de la política però també en d'altres) en el context d'una nació que ha mantingut la seva identitat contra vent i foc, ja que han estat molts els factors que han posat en perill molt greu tant la llengua com la identitat catalanes al llarg de la història. sense haver-ho arribat a aconseguir mai del tot.  El principal desavantatge que té això és que la llengua queda polititzada i, per tant, se sol associar a una ideologia política concreta (el catalanisme), per la qual cosa, els qui no estan d'acord amb aquesta ideologia, eviten la llengua o lluiten contra la seva expansió perquè la veuen com l'arma política dels seus adversaris.