Els manlleus i les llengües en contacte

Tenint en compte el fort procés de globalització pel qual està passant el món actual, és evident que les llengües entren en contacte de manera inevitable, consegüentment, s'influeixen les unes a les altres. Ben segur que totes les llengües han rebut, en un moment o altre, influència d'altres idiomes, cosa que les ha alterades. Arran d'això es dóna el que en filologia es coneix com a manlleus, és a dir, elements lingüístics (paraules, principalment) que són propis d'una llengua A i que una llengua B els adapta al seu lèxic o gramàtica per influència de la lengua A. És el que se solia conèixer amb el nom de "barbarisme", que ve de "bàrbar", paraula que, malgrat les connotacions que té avui dia, en els seus orígens significava "estranger" o "de fora". De manlleus o barbarismes n'hi ha de moltes tipus: castellanismes (provinents del castellà), gal·licismes (del francès), anglicismes (de l'anglès), etc. Evidentment, a alguns idiomes (sobretot al castellà) també hi ha catalanismes, és a dir, manlleus provinents del català.

El fenòmen dels manlleus és fàcil d'explicar i d'entendre, sobretot en el context actual, però la gran pregunta que es fan els filòlegs és la següent: els manlleus enriqueixen les llengües o bé les distorsionen negativament? Les respostes donades a aquesta pregunta són moltes i molt diverses, sobretot perquè planteja moltes preguntes addicionals com, per exemple, quina actitud han de tenir les autoritats lingüístiques davant d'aquest fenomen, com cal educar la població perquè faci servir o no els manlleus depenent de si s'arriba o no a la conclusió que són un afegit positiu a la llengua, fins a quin punt cal ser tolerant amb l'ús dels manlleus o amb la seva acceptació, quines diferències hi ha entre l'ús dels manlleus en el llenguatge oral i en el llenguatge escrit, etc.

La realitat és que els manlleus han enriquit les llengües i això és innegable ja que, per posar un exemple, gairebé tots els substantius que fan referència a elements que fa segles no existien són manlleus adaptats i això ha passat a totes les llengües del món per molt majoritàries que siguin, tots els neologismes han estat adaptats a partir d'un manlleu, la majoria de l'anglès però també molts del francès.

Ara bé, hi ha diferents tipus de manlleus; per començar, hi ha manlleus que estan justificats i manlleus que no: està molt justificat qualsevol manlleu de neologismes dels quals l'idioma propi no tenia cap referència. Què faríem, per exemple, sense l'ordinador (del francès ordinateur) o bé la computadora (de l'anglès computer)? En català no hi ha pas cap mot genuí que hi faci referència i, per tant, ens cal el manlleu. Un altre aspecte que cal tenir en compte, és el fet que els manlleus es poden classificar en dos tipus: els que s'agafen d'un idioma d'origen i s'incorporen tal com són a l'idioma receptor (per exemple, "kitsch", mot provinent de l'alemany present al diccionari de l'IEC tal qual està escrit aquí) i els que s'agafen de l'idioma d'origen però s'adapten a la fonètica i l'escriputra de l'idioma que els ha de rebre (com el cas del francès ordinateur, terme que s'ha adaptat a la gramàtica catalana com "ordinador").

Cada llengua és diferent i es troba en una situació diferent, per la qual cosa, els manlleus també hi tenen un efecte diferent però, en el cas del català, el problema és la gran quantitat de manlleus que agafa de les llengües amb les quals ha de conviure, sobretot del castellà, atès que la població catalanoparlant els agafa no pas perquè la llengua els necessiti sinó per desconeixement dels termes genuïns; aquestes errades "s'encomanen" entre els parlants. A més, la influència del castellà sobre el català és especialment greu perquè no només substitueix termes i paraules sinó també estructures sintàctiques, expressions, dites, etc. Això és, en part, semblant al procés que gairebé totes les llengües del món pateixen principalment per culpa de la influència de l'anglès però, en el cas del català, per influència del castellà i del francès, aquest procés es produeix de manera molt més ràpida i demolidora pel lèxic i la gramàtica genuïns de l'idioma atès que no hi ha cap parlant de català que sigui monolingüe i que la situació social del català històricament sempre ho ha facilitat molt. Una conseqüència molt greu i molt evident de la influència del castellà sobre el català és que el català ha perdut completament el registre vulgar, ja que el aquest registre, actualment, és un català castellanitzat. Ningú no insulta ni renega amb termes genuïnament catalans, ans el que fa la gent és importar-ne del castellà. Semblantment, alguns idiomes comencen a patir una gran degeneració per la influència de l'anglès, malgrat que alguns són idiomes majoritaris o d'estat: és el cas del japonès o de l'alemany, a més, tot apunta que al castellà també li acabarà passant. Tot i així, com és evident, aquests processos són molt menys preocupants en aquestes llengües, ja que el nivell d'assimilació d'una llengua per part d'una altra és directament proporcional a la influència que una exerceix sobre l'altra i la influència de l'anglès sobre les grans llengües del món encara no és pas comparable a la del castellà sobre el català.

Aquest tema és molt extens i té molts aspectes que val la pena comentar, per això, aquest article podria ser espectacularment llarg però cal intentar sintetitzar-lo amb una conclusió, que, en el cas del català, és que els manlleus han enriquit l'idioma però també poden degradar-lo fins al punt de posar-lo en perill; els neologismes que s'han importat d'altres idiomes són necessaris però cal adaptar-los a la gramàtica del català per tal de mantenir la puresa de l'idioma. A més, cal lluitar contra la influència que el castellà i el francès exerceixen sobre el català o podrien acabar per dialectalitzar-lo: cal recuperar i mantenir les paraules, expressions, dites i estructures sintàctiques que es van perdent amb cada generació i que són pròpies del català. Els mitjans de comunicació haurien de contribuir-hi molt i, actualment, la seva contribució a la puresa de la llengua és clarament insuficient. Tant per al català com per a qualsevol altra llengua, cal prevenir també la influència de l'anglès, que cada dia és més important. Les autoritats lingüístiques poden decidir i intentar conscienciar la gent però si la població no té la iniciativa de defensar allò que és genuí, no hi haurà res a fer.

El català i el nacionalisme

La majoria de nacions sense Estat d'Europa s'han adaptat a l'idioma de l'Estat que les governa per una qüestió de comoditat i pragmatisme en detriment de la llengua pròpia; algunes d'aquestes nacions, Irlanda, per exemple, han mantingut la supremacia de la llengua de la seva antiga metròpoli àdhuc havent aconseguit la plena sobirania. Per als irlandesos, com per a moltes altres nacions, és molt més còmode i pràctic limitar-se a una llengua de gran abast a nivell mundial, com és l'anglès (i com també ho són el castellà i el francès, entre d'altres) que no pas molestar-se a potenciar una llengua minoritzada. Hi ha molts països a Europa i al món que es regeixen per aquesta manera de pensar però no és pas el cas de Catalunya: el nacionalisme català sempre ha tingut l'idioma com a principal bandera i el seu objectiu primordial és i sempre ha estat el manteniment i la potenciació del mateix. Tradicionalment, el nacionalisme català, el catalanisme, ha estat un moviment regionalista, autonomista o federalista però no independentista. És un cas curiós, ja que molts nacionalismes a Europa reclamen la plena sobirania de les nacions que volen representar però, en canvi, no presten pas tanta atenció a la llengua que parlen els components d'aquestes nacions, si és que en parlen una de diferent de la que es parla al conjunt de l'Estat on es troben atès que, en molts casos, no és així.

El fet que el catalanisme doni tanta importància a la llengua té avantatges i desavantatges: gràcies a aquest fet, tots els nacionalsites parlen català, el defensen i el potencien perquè ja és com una norma no escrita entre els catalanistes independentment del tipus de nacionalisme que defensin (autonomisme, independència, federalisme, etc.). Aquesta situació també ha creat una sensació entre una part la ciutadania d'haver de parlar el català com un hàbit políticament correcte (sobretot en l'àmbit de la política però també en d'altres) en el context d'una nació que ha mantingut la seva identitat contra vent i foc, ja que han estat molts els factors que han posat en perill molt greu tant la llengua com la identitat catalanes al llarg de la història. sense haver-ho arribat a aconseguir mai del tot.  El principal desavantatge que té això és que la llengua queda polititzada i, per tant, se sol associar a una ideologia política concreta (el catalanisme), per la qual cosa, els qui no estan d'acord amb aquesta ideologia, eviten la llengua o lluiten contra la seva expansió perquè la veuen com l'arma política dels seus adversaris.

El català, un idioma "sexista"

Avui dia, s'ha estès molt un concepte de "correcció política" que tothom segueix i que sembla que cal compartir per formar part de la societat. Aquesta "correcció política" és molt adequada en molts aspectes però, en alguns casos, s'ha dut a l'extrem de manera ridículament exagerada.

Un d'aquests casos, en el qual aquesta correcció ratlla l'absurd, és el fet que, com que és políticament correcte respectar la igualtat entre homes i dones i tenir en compte tots dos sexes en la mateixa mesura, s'ha generalitzat un ús singular de l'idioma que consisteix a utilitzar tant el "masculí" com el "femení" a l'hora d'adreçar-se o de referir-se a un conjunt de persones entre les quals hi ha tots dos sexes: per exemple, quan els polítics diuen allò de "catalans i catalanes"; o bé els típics "amics i amigues", "companys i companyes", etc.

Aquest ús aparentment no sexista no és correcte en català perquè quan diem senzillament "catalans", "amics", "companys", etc. fem servir una forma no marcada, un nom o un adjectiu que no té cap marca de masculí ni de femení i que cal utilitzar com a gènere neutre; per tant, quan diem "catalans i catalanes" estem fent una redundància, atès que dient només "catalans" ja hi incloem els homes i les dones. 

No és que l'idioma sigui sexista i calgui emprar el masculí, sinó que la forma no marcada esmentada anteriorment és com un tercer gènere, un gènere neutre (com el que ja tenia el llatí, llengua mare del català) que designa tots dos sexes indistintament i que, casualment, coincideix amb el masculí, el qual, en català, per motius etimològics no té cap marca de gènere en la majoria dels casos. Fonològicament, les paraules, "amiga/amigues", "catalana/catalanes", etc. tenen una marca que les distingeix com a femenines: la "a" final en el cas del singular i la penúltima lletra, la "e", en el cas del plural; ara bé, a les paraules "català/catalans", "amic/amics", etc. no hi ha cap partícula que les distingeixi com a masculines i podem corroborar-ho cercant derivats d'aquests mots: de "català" fem "catalanisme", "catalanista", "catalanesc", etc. els quals tots tenen l'arrel "catala(n)" sencera però no tenen pas la "a/e" que marca el femení.

Com que aquesta tendència no és correcta i, per tant, no està regularitzada, aquest ús de l'idioma esdevé caòtic perquè, en molts casos, no se sap si els adjectius i determinants que segueixen aquests noms han de ser masculins, femenins o si s'han d'utilitzar tots dos: Els meus amics i amigues? Amics i amigues meus i meves? Amics i amigues meves? Bons catalans i catalanes? Bons i bones catalans i catalanes,? Bons catalans i bones catalanes? Aquells nois i noies? Aquells nois i aquelles noies? Els nois i noies aquells/aquelles? Aquests són alguns dels exemples de casos en els quals la gent no sap com ha de formular les proposicions perquè no hi ha cap normativa que els ho indiqui. L'ús caòtic d'un idioma i l'omissió de la seva normativa solen precipitar-lo irremeiablement cap a la seva desaparició.

En conclusió, que la llengua no és pas sexista sinó que segueix uns patrons regits per la gramàtica i el lèxic que no hem d'alterar si volem conservar-ne la puresa i la genuïnitat. Cal tenir en compte que a la nostra societat les dones solen cobrar menys que els homes, que algunes dones són dominades o maltractades pels seus marits, que la Generalitat de Catalunya ha tinguts 129 presidents i cap d'ells no ha estat una dona, entre moltes altres coses que sí que són conseqüència del masclisme i la discriminació sexual, tanmateix, la llengua no és cap d'aquests casos. Si la societat vol ser políticament correcta hauria de procurar eradicar les autèntiques mostres de sexisme en comptes de crear tendències absurdes que no fan més que contaminar l'idioma i distreure l'atenció dels molts passos que encara cal fer per garantir l'establiment de l'absoluta igualtat entre homes i dones.

El bilingüisme

El català és una llengua que ha de conviure des de fa segles amb altres idiomes molt més majoritaris (principalment el castellà i el francès) als territoris on és llengua pròpia. Fins fa relativament pocs anys, el català era una llengua perseguida als diferents territoris on es parla independentment de si estaven administrats per l'Estat espanyol o pel francès. Actualment, però, aquesta situació ha canviat: des del 10 de desembre de l'any 2007, dia en el qual el català va esdevenir llengua oficial a la Catalunya Nord gràcies a la "Carta en favor del català", la llengua catalana és oficial o, almenys, gaudeix de cert reconeixement o proteció a tots els territoris on es parla. Tot i així, encara que, de iure, el català estigui, més o menys reconegut legalment a tot arreu, la llengua continua patint un procés de minorització que la fa minvar: val a dir que durant tot el temps que el català va ser perseguit va fer-se molta feina a l'hora de fer-lo retrocedir en tots els àmbits i, actualment, de manera més subtil, també hi ha qui encara lluita per evitar la seva revifada.

En els casos, per exemple, de les Illes Balears i el País Valencià, a tots dos parlaments autonòmics hi va guanyar, el passat dia 22 de maig, el PP amb majoria absoluta; un PP decidit i convençut a minoritzar i segregar el català. En aquests llocs, el català esdevé cada vegada més una llengua minoritzada i perd terreny ràpidament dia rere dia principalment pel gran gruix de persones que, en el seu moment, van migrar a aquests territoris des de llocs on no es parla català (ja siguin espanyols o de fora de l'Estat) però també per les politiques linguístiques que els propis autòctons toleren i, en molts casos, fins i tot promouren.

El cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya és una mica diferent: la població catalana, en general, sí que presenta un fort desig de protegir i potenciar la llengua pròpia i, en conseqüència, aquest és el territori on el català gaudeix de més bona salut. Cal tenir en compte que tots els govern autonòmics que hi ha hagut  a Catalunya des de la restauració de la Generalitat l'any 1977 han estat en clau catalanista i s'han preocupat molt de promoure i protegir el català. Malgrat tot, ha quedat palès que els tribunals i altres institucions de l'Estat espanyol lluiten incansablement per evitar que el català sobresurti més del que els interessa. Les dues darreres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l'ús del català com a única llengua vehicular a les escoles de Catalunya van ser emeses el passat dia 26 de maig però no van tenir gaire ressò mediàtic perquè la intervenció policial dels Mossos d'Esquadra a la Plaça Catalunya que va haver-hi l'endemà va centrar tota l'atenció de la premsa i la població catalanes.


A part d'això, al Principat també hi ha un gruix important de població immigrant o d'origen immigrant (interior o exterior, en aquest cas, és irrellevant) una part de la qual no se sent còmode, pels motius que sigui, amb la forta presència social del català al territori; és per aquesta raó que algunes agrupacions (sobretot polítiques) lluiten per aconseguir reduir la presència social del català fomentant el que ells anomenen "bilingüisme".

Tanmateix, el bilingüisme no pot pas ser efectiu si les dues llengües que han de conviure no estan en igualtat de condicions: el català ha d'existir després d'haver patit tota la repressió històrica i els impediments que li posen els Estats espanyol i francès per progressar. El castellà, en canvi, és una de les llengües més parlades del món, compta amb el suport de molts Estats independents i té un fort pes internacional. A més, val a dir que tots els parlants del català dominen el castellà tan bé com la seva llengua pròpia, en molts casos, fins i tot millor; mentre que molts dels parlants del castellà que viuen als territoris catalanoparlants gairebé no utilitzen el català i tenen, a més, un nivell de català, en molts casos, ínfim. Per acabar, cal destacar la tendència de més del 80% els catalanoparlants de renunciar a la pròpia llengua quan algú se'ls dirigeix en castellà. Tots aquests factors fan que la situació de bilingüisme sigui infactible si no és que s'apliquen polítiques per protegir el català i així equilibrar la seva difícil situació enfront del castellà. Perquè una llengua estigui correctament protegida cal que tingui un Estat al darrere que la defensi i el català, no només no té cap Estat a favor (llevat d'Andorra però és un Estat massa petit per influir en el conjunt de l'idioma), sinó que en té dos de molt poderosos en contra.

Una mica d'ortografia: el guionet.

A la llengua catalana hi ha moltes normes, peculiaritats, característiques, etc. que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar-la i d'utilitzar-la, sobretot en l'àmbit escrit, i que ens porten a tots de corcoll. En aquest bloc procuraré tractar-ne algunes a fi de facilitar l'ús del català; avui faré esment a una norma molt concreta que sé que sovint és un problema per a molta gent que escriu en català: l'ús del guionet.

El guionet cal utilitzar-lo en tres tipus de situacions diferents: quan hi ha pronoms febles clítics amb un verb, en determinats casos de mots compostos i en alguns nombres quan són escrits amb lletres. Anem per passos:

1. Alguns verbs porten pronoms clítics annexos que substitueixen alguns dels seus complements; aquests pronoms se separen del verb amb un guionet. Per exemple: 

               - Porta les ulleres a en Joan = Porta-les-hi

               - La Maria pot portar els tovallons = La Maria pot portar-los

               - Fes la feina de seguida = Fes-la de seguida

               - Vull donar els caramels als nens = Vull donar-los-els

               - Fes dos pastissos més per als veïns = Fes-ne dos més per als veïns

En algunes circumstàncies, en comptes del guionet cal emprar un apòstrof perquè el pronom queda abreujat ; això passa quan el pronom en qüestió està en contacte amb una vocal (p.ex. dóna'm, fes-l'hi, queda't, etc.).

2. Les paraules compostes en català poden o no portar guionet entre les dues arrels que formen el compost. La norma per saber si cal o no afegir-hi el guionet s'anomena "xerès" (no, no es tracta pas que ens posem a veure vi): si la segona paraula que forma el compost comença per "x", "r" o "s" (XeRèS) el compost portarà guionet; altrament s'escriurà tot junt. Per tant, mots com "mata-rates", "para-sol" o "para-xocs" necessiten el guinet perquè la seva segona arrel comença per "x", "r" o "s" mentre que altres compostos com "paraigua", "rentaplats" o "llepafils" no en porten pas.

La raó per la qual es fa aquesta distinció és que les grafies "x", "r" i "s" tenen una pronúncia diferent quan es troben entre vocals: afegint-hi el guionet evitem pronúncies com "mata[ɾ]ates (amb "r" bategant com la de "cara" i "però"), "para[z]ol" (amb "s" sonora com "casa" i "posar") o para[ks]ocs (amb [ks] com "Mèxic").

3. Quan escrivim un valor numèric amb lletres en català sempre ens preguntem si hem de posar-hi guió o no. El truc per recordar-se'n és ben senzill: "D-U-C", és a dir, posarem guió entre desenes i unitats i entre unitats i centenes. Sabent això, ens trobem "trenta-set", "quaranta-dos", "dos-cents" i "vuit-cents" però, en canvi, "cent nou", "mil cent", "cent vint" i "mil trenta".

La llengua catalana té moltes complicacions d'aquest estil que, sumades a la influència de llengües molt més majoritàries com el castellà i a la repressió que durant tants anys ha patit la nostra llengua, fan molt difícil la utilització correcta i natural de la llengua pròpia dels catalanoparlants. Aquests petits apunts poden tenir-se en compte a l'hora d'escriure per tal de poder fer-ho sempre en català i de manera natural i adequadament normativa. Per entendre la importància d'aquestes normes, cal saber que la manera més fàcil d'extingir una llengua és suprimir-ne la normativa o evitar que els parlants la coneguin o la facin servir. Durant la dictadura de Franco, es va intentar que la gent desobeís la normativa de Fabra perquè l'ús del català esdevingués caòtic i així la llengua s'anés esllanguint; aquest sistema és molt més eficaç per exterminar una llengua que qualsevol de les polítiques de repressió que s'han dut a terme contra el català al llarg de la història i cal tenir-ho molt en compte si volem preservar l'existència i la integritat del nostre idioma.

                                                                

Unitat VS unificació

El català, per circumstàncies històriques, és una llengua amb una varietat dialectal molt rica repartida per arreu del seu domini geogràfic: la nostra llengua se subdivideix en sis dialectes principals (central, nord-occidental, septentrional, balear, valencià i alguerès) cadascun dels quals es pot dividir en diferents subdialectes; a més, també es diferencien dos grans blocs dialectals: el català oriental (central, septentrional, balear i alguerès) i el català occidental (nord-occidental i valencià), divisió proposada per Milà i Fontanals.

Aquesta riquesa dialectal és, en part, el resultat dels múltiples intents que hi ha hagut al llarg de la història d'eradicar el català i també és una arma que han utilitzat en moltes ocasions els qui pretenen aquesta eradicació perquè, des d'alguns sectors polítics, s'ha promogut i es promou el trencament de la unitat de la llengua pretenent que alguns dialectes siguin considerats llengües diferenciades del conjunt del català. El trencament de la unitat és un pas molt important cap a l'extinció d'un idioma, per tant, si volem conservar la integritat de la llengua de Llull, Metge i Martorell cal començar per assegurar-ne la unitat.

Ara bé, tanmateix això és una arma de doble tall, ja que la defensa de la unitat d'un idioma pot portar a la unificació dels seus dialectes. La rica estructura dialectal del català també és una eina que pot servir (i serveix) per mantenir la puresa de les estructures que són genuïnes d'una llengua que pateix una forta influència d'idiomes tan importants en el context mundial com el castellà, el francès i, actualment, també l'anglès. Per entendre'ns, allò que en el dialecte central se sol dir malament gairebé per sistema potser es manté en formes genuïnes al balear, al valencià o a qualsevol altre dialecte i viceversa. Per això cal conservar la riquesa lèxica que ens brinda l'ampli ventall dialectal del català.

Pompeu Fabra devia tenir molt clars aquests conceptes i la solució que va exposar és molt encertada: crear un registre estàndard pel català que comprengui trets de tots els seus dialectes permetent que, en àmbit general, es puguin emprar les característiques més genuïnament pròpies de cada dialecte. Malgrat que, en teoria, aquesta solució no presenta cap problema, a la pràctica ha tingut dues conseqüències negatives: en primer lloc, el dialecte central, pel fet de ser majoritari i propi de capitals i zones de més influència política, econòmica i social, ha anat fent-se lloc per substituir l'estàndard policèntric que, en el seu moment, va proposar Fabra. Aquest fet ha provocat que el dialecte valencià es desmarqui del conjunt de la llengua i que els seus parlants considerin cada vegada més el seu dialecte com una llengua separada del conjunt atès que el valencià és un dialecte massa gran i diferenciat com per ser eclipsat o absorbit pel central; a part del fet que la majoria de parlants del valencià procuren mantenir les distàncies amb la resta de catalanoparlants per raons polítiques.

La conclusió és que cal assegurar la unitat de la llengua evitant-ne la unificació i que el més important és que mantinguem el català viu i divers perquè no es perdi, ni es fragmenti, ni perdi riquesa lèxica ni es deixi subordinar a cap altra llengua a cap nivell. DONEM CORDA AL CATALÀ!!!

 

Demano disculpes

Em sap molt de greu no haver publicat res aquesta setmana però és que estic realment ocupat. Ja sé que, tant al principi, això és començar amb molt mal peu però de debò que no he pogut fer-hi més. Si puc demanar una cosa és que ningú no es pensi que aquest bloc no és (o no serà) seriós perquè sí que ho és: malauradament, ha tocat una setmana molt dolenta molt al començament d'aquest projecte.

Reitero que em sap molt de greu.

J. Xavier