El català, un idioma "sexista"

Avui dia, s'ha estès molt un concepte de "correcció política" que tothom segueix i que sembla que cal compartir per formar part de la societat. Aquesta "correcció política" és molt adequada en molts aspectes però, en alguns casos, s'ha dut a l'extrem de manera ridículament exagerada.

Un d'aquests casos, en el qual aquesta correcció ratlla l'absurd, és el fet que, com que és políticament correcte respectar la igualtat entre homes i dones i tenir en compte tots dos sexes en la mateixa mesura, s'ha generalitzat un ús singular de l'idioma que consisteix a utilitzar tant el "masculí" com el "femení" a l'hora d'adreçar-se o de referir-se a un conjunt de persones entre les quals hi ha tots dos sexes: per exemple, quan els polítics diuen allò de "catalans i catalanes"; o bé els típics "amics i amigues", "companys i companyes", etc.

Aquest ús aparentment no sexista no és correcte en català perquè quan diem senzillament "catalans", "amics", "companys", etc. fem servir una forma no marcada, un nom o un adjectiu que no té cap marca de masculí ni de femení i que cal utilitzar com a gènere neutre; per tant, quan diem "catalans i catalanes" estem fent una redundància, atès que dient només "catalans" ja hi incloem els homes i les dones. 

No és que l'idioma sigui sexista i calgui emprar el masculí, sinó que la forma no marcada esmentada anteriorment és com un tercer gènere, un gènere neutre (com el que ja tenia el llatí, llengua mare del català) que designa tots dos sexes indistintament i que, casualment, coincideix amb el masculí, el qual, en català, per motius etimològics no té cap marca de gènere en la majoria dels casos. Fonològicament, les paraules, "amiga/amigues", "catalana/catalanes", etc. tenen una marca que les distingeix com a femenines: la "a" final en el cas del singular i la penúltima lletra, la "e", en el cas del plural; ara bé, a les paraules "català/catalans", "amic/amics", etc. no hi ha cap partícula que les distingeixi com a masculines i podem corroborar-ho cercant derivats d'aquests mots: de "català" fem "catalanisme", "catalanista", "catalanesc", etc. els quals tots tenen l'arrel "catala(n)" sencera però no tenen pas la "a/e" que marca el femení.

Com que aquesta tendència no és correcta i, per tant, no està regularitzada, aquest ús de l'idioma esdevé caòtic perquè, en molts casos, no se sap si els adjectius i determinants que segueixen aquests noms han de ser masculins, femenins o si s'han d'utilitzar tots dos: Els meus amics i amigues? Amics i amigues meus i meves? Amics i amigues meves? Bons catalans i catalanes? Bons i bones catalans i catalanes,? Bons catalans i bones catalanes? Aquells nois i noies? Aquells nois i aquelles noies? Els nois i noies aquells/aquelles? Aquests són alguns dels exemples de casos en els quals la gent no sap com ha de formular les proposicions perquè no hi ha cap normativa que els ho indiqui. L'ús caòtic d'un idioma i l'omissió de la seva normativa solen precipitar-lo irremeiablement cap a la seva desaparició.

En conclusió, que la llengua no és pas sexista sinó que segueix uns patrons regits per la gramàtica i el lèxic que no hem d'alterar si volem conservar-ne la puresa i la genuïnitat. Cal tenir en compte que a la nostra societat les dones solen cobrar menys que els homes, que algunes dones són dominades o maltractades pels seus marits, que la Generalitat de Catalunya ha tinguts 129 presidents i cap d'ells no ha estat una dona, entre moltes altres coses que sí que són conseqüència del masclisme i la discriminació sexual, tanmateix, la llengua no és cap d'aquests casos. Si la societat vol ser políticament correcta hauria de procurar eradicar les autèntiques mostres de sexisme en comptes de crear tendències absurdes que no fan més que contaminar l'idioma i distreure l'atenció dels molts passos que encara cal fer per garantir l'establiment de l'absoluta igualtat entre homes i dones.