A la llengua catalana hi ha moltes normes, peculiaritats, característiques, etc. que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar-la i d'utilitzar-la, sobretot en l'àmbit escrit, i que ens porten a tots de corcoll. En aquest bloc procuraré tractar-ne algunes a fi de facilitar l'ús del català; avui faré esment a una norma molt concreta que sé que sovint és un problema per a molta gent que escriu en català: l'ús del guionet.
El guionet cal utilitzar-lo en tres tipus de situacions diferents: quan hi ha pronoms febles clítics amb un verb, en determinats casos de mots compostos i en alguns nombres quan són escrits amb lletres. Anem per passos:
1. Alguns verbs porten pronoms clítics annexos que substitueixen alguns dels seus complements; aquests pronoms se separen del verb amb un guionet. Per exemple:
- Porta les ulleres a en Joan = Porta-les-hi
- La Maria pot portar els tovallons = La Maria pot portar-los
- Fes la feina de seguida = Fes-la de seguida
- Vull donar els caramels als nens = Vull donar-los-els
- Fes dos pastissos més per als veïns = Fes-ne dos més per als veïns
En algunes circumstàncies, en comptes del guionet cal emprar un apòstrof perquè el pronom queda abreujat ; això passa quan el pronom en qüestió està en contacte amb una vocal (p.ex. dóna'm, fes-l'hi, queda't, etc.).
2. Les paraules compostes en català poden o no portar guionet entre les dues arrels que formen el compost. La norma per saber si cal o no afegir-hi el guionet s'anomena "xerès" (no, no es tracta pas que ens posem a veure vi): si la segona paraula que forma el compost comença per "x", "r" o "s" (XeRèS) el compost portarà guionet; altrament s'escriurà tot junt. Per tant, mots com "mata-rates", "para-sol" o "para-xocs" necessiten el guinet perquè la seva segona arrel comença per "x", "r" o "s" mentre que altres compostos com "paraigua", "rentaplats" o "llepafils" no en porten pas.
La raó per la qual es fa aquesta distinció és que les grafies "x", "r" i "s" tenen una pronúncia diferent quan es troben entre vocals: afegint-hi el guionet evitem pronúncies com "mata[ɾ]ates (amb "r" bategant com la de "cara" i "però"), "para[z]ol" (amb "s" sonora com "casa" i "posar") o para[ks]ocs (amb [ks] com "Mèxic").
3. Quan escrivim un valor numèric amb lletres en català sempre ens preguntem si hem de posar-hi guió o no. El truc per recordar-se'n és ben senzill: "D-U-C", és a dir, posarem guió entre desenes i unitats i entre unitats i centenes. Sabent això, ens trobem "trenta-set", "quaranta-dos", "dos-cents" i "vuit-cents" però, en canvi, "cent nou", "mil cent", "cent vint" i "mil trenta".
La llengua catalana té moltes complicacions d'aquest estil que, sumades a la influència de llengües molt més majoritàries com el castellà i a la repressió que durant tants anys ha patit la nostra llengua, fan molt difícil la utilització correcta i natural de la llengua pròpia dels catalanoparlants. Aquests petits apunts poden tenir-se en compte a l'hora d'escriure per tal de poder fer-ho sempre en català i de manera natural i adequadament normativa. Per entendre la importància d'aquestes normes, cal saber que la manera més fàcil d'extingir una llengua és suprimir-ne la normativa o evitar que els parlants la coneguin o la facin servir. Durant la dictadura de Franco, es va intentar que la gent desobeís la normativa de Fabra perquè l'ús del català esdevingués caòtic i així la llengua s'anés esllanguint; aquest sistema és molt més eficaç per exterminar una llengua que qualsevol de les polítiques de repressió que s'han dut a terme contra el català al llarg de la història i cal tenir-ho molt en compte si volem preservar l'existència i la integritat del nostre idioma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada