Unitat VS unificació

El català, per circumstàncies històriques, és una llengua amb una varietat dialectal molt rica repartida per arreu del seu domini geogràfic: la nostra llengua se subdivideix en sis dialectes principals (central, nord-occidental, septentrional, balear, valencià i alguerès) cadascun dels quals es pot dividir en diferents subdialectes; a més, també es diferencien dos grans blocs dialectals: el català oriental (central, septentrional, balear i alguerès) i el català occidental (nord-occidental i valencià), divisió proposada per Milà i Fontanals.

Aquesta riquesa dialectal és, en part, el resultat dels múltiples intents que hi ha hagut al llarg de la història d'eradicar el català i també és una arma que han utilitzat en moltes ocasions els qui pretenen aquesta eradicació perquè, des d'alguns sectors polítics, s'ha promogut i es promou el trencament de la unitat de la llengua pretenent que alguns dialectes siguin considerats llengües diferenciades del conjunt del català. El trencament de la unitat és un pas molt important cap a l'extinció d'un idioma, per tant, si volem conservar la integritat de la llengua de Llull, Metge i Martorell cal començar per assegurar-ne la unitat.

Ara bé, tanmateix això és una arma de doble tall, ja que la defensa de la unitat d'un idioma pot portar a la unificació dels seus dialectes. La rica estructura dialectal del català també és una eina que pot servir (i serveix) per mantenir la puresa de les estructures que són genuïnes d'una llengua que pateix una forta influència d'idiomes tan importants en el context mundial com el castellà, el francès i, actualment, també l'anglès. Per entendre'ns, allò que en el dialecte central se sol dir malament gairebé per sistema potser es manté en formes genuïnes al balear, al valencià o a qualsevol altre dialecte i viceversa. Per això cal conservar la riquesa lèxica que ens brinda l'ampli ventall dialectal del català.

Pompeu Fabra devia tenir molt clars aquests conceptes i la solució que va exposar és molt encertada: crear un registre estàndard pel català que comprengui trets de tots els seus dialectes permetent que, en àmbit general, es puguin emprar les característiques més genuïnament pròpies de cada dialecte. Malgrat que, en teoria, aquesta solució no presenta cap problema, a la pràctica ha tingut dues conseqüències negatives: en primer lloc, el dialecte central, pel fet de ser majoritari i propi de capitals i zones de més influència política, econòmica i social, ha anat fent-se lloc per substituir l'estàndard policèntric que, en el seu moment, va proposar Fabra. Aquest fet ha provocat que el dialecte valencià es desmarqui del conjunt de la llengua i que els seus parlants considerin cada vegada més el seu dialecte com una llengua separada del conjunt atès que el valencià és un dialecte massa gran i diferenciat com per ser eclipsat o absorbit pel central; a part del fet que la majoria de parlants del valencià procuren mantenir les distàncies amb la resta de catalanoparlants per raons polítiques.

La conclusió és que cal assegurar la unitat de la llengua evitant-ne la unificació i que el més important és que mantinguem el català viu i divers perquè no es perdi, ni es fragmenti, ni perdi riquesa lèxica ni es deixi subordinar a cap altra llengua a cap nivell. DONEM CORDA AL CATALÀ!!!